Les raons de la fe (catòlica) (18/02/2016)

Les raons de la fe (catòlica) (18/02/2016)

El lliurament dels Premis Ciutat  de Barcelona 2015 el dia 15 de febrer d’enguany han escandalitzat alguns participants, a resultes de la lectura en públic d’un poema basat en una rima religiosa catòlica (una oració que es recull en els evangelis canònics, el parenostre). El contingut d’aquest poema no és objecte de discussió, tot i la denúncia, en les causes de la injustícia i la maldat, que conté, sinó simplement la seva forma, doncs segueix fil per randa el vers revelat (cal suposar que la tradició oral va respectar fidelment les paraules de Jesús, el Salvador, quan després de prop de 100 anys hom va decidir deixar escrites les seves ensenyances).

Tot i que les qüestions de forma o d’aparença són importants, no haurien de ser-ho definitivament, i menys en el marc d’una expressió cultural o creativa, on, tot sigui dit, pot resultar certament avorrit el recurs a la fustigació religiosa com si no quedessin d’altres recursos en la cerca constant dels artistes per l’originalitat o la celebritat, vanitosos com són, en general.

Per tant, des de la perspectiva de la protagonista, tot i la seva ingenuïtat, al declarar que en cap cas perseguia ofendre les íntimes conviccions cristianes del públic o dels oients, la seva aportació recitativa de 40 segons i uns pocs kw de llum a càrrec dels comptadors de la Casa Gran, no haurien de merèixer més comentaris. No així, els de les “robes esquinçades”, seguint terminologia bíblica, molestos per l’ofensa rebuda i plens de dolor per l’ultratge produït, podrien reconsiderar alguns aspectes.

En primer lloc, el fet de caure en la provocació, o en termes catòlics, en la temptació, de creure que la seva versió dels fets sigui més bona o encertada que la dels demés. No és fàcil entendre que sigui així, si una part important de la reacció catòlica, prové d’una manipulació política, en mans del PP, el qual no representa ni de lluny la vocació fraterna plantejada pel Crist o Fill de Déu, o d’una praxis d’activisme religiós, en grups quasi polítics com HazteOir o ECristians, pels qui la promesa divina pot ésser instrumentalitzada amb l’únic propòsit de salvar la cara (“fariseus”).

Segurament, per tant, no es tracta tant de la defensa d’un fet religiós, sinó de la protecció d’una determinada sociologia o cultura crescuda sota l’hegemonia cristiana d’Occident, que ara mateix, sigui pel materialisme que regeix les relacions personals o per la pressió d’altres mons culturals i religiosos, està en franca decadència. El problema ja no és únicament com el catolicisme sociològic (en part herència de la victòria militar de Franco amb l’ajut del feixisme internacional de Hitler i Mussolini, que va apropiar-se de la simbologia i discursiva catòlica romana, amb la passivitat i complicitat de l’Església) actua a la defensiva davant qualsevol ridícula, dolenta o malintencionada interpretació dels seus propis signes d’identitat (oracions, símbols, llocs sagrats, preveres, monestirs,...) sinó si realment entén que aquest única resposta pública ajuda en el que hauria d’ésser la seva principal preocupació: l’anunci de la bona nova i de les benaurances (Mateu 5,3-12), un missatge d’esperança per a la humanitat!

En un entorn de llibertat religiosa, on en cap moment, ni tant sols doctrinalment, hom pot defensar la imposició d’una determinada fe, si de cas, només que sigui per raons pràctiques, cal plantejar-se, si hom realment hi creu, com fer-la atractiva i convincent. L’home o dona de fe, com ple d’una gran certesa interior, no pot deixar de creure que el que és bo per ell també ho hauria d’ésser pels demés, sobretot si aquests passen dificultats o creuen que importen a ningú ni a res. En aquests casos, escauria, des de la més profunda convicció personal, exposar-se a fer viva aquesta aposta, en el que s’anomena tècnicament com vocació.

La vocació, terme que es refereix a crida, és la resposta de tot creient a viure plenament d’acord amb un diàleg permanent amb Déu o les seves manifestacions (llibres sagrats, compromís social, pau interior,...).Vist així, hom entén la desafecció que pateix el compromís cristià arreu de Catalunya, i en conseqüència la practica religiosa catòlica (cercar els sagraments, és dir, anar a missa, casar-se o batejar), ja que, en general, tots els que s’escandalitzen i fan escarafalls de com són maltractades les seves conviccions, no responen amb la seva actitud a bondadoses i positives aportacions a favor dels més desafavorits o perseguits, tinguin o no diners o siguin o no il·lustrats.

La confessió de fe (cristiana) no pot ésser altra cosa, com han dit tant doctors de l’església oblidats i arraconats, doncs les veritats molesten més que els cops de puny, que una confessió d’amor, de forma indestriable i simultània, cap a Jesucrist, Fill de Déu, i a tota la humanitat, inclòs un mateix.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook