Les oligarquies colonials i l’economia catalana (16/1/2018)

Les oligarquies colonials i l’economia catalana (16/1/2018)

El dogma del creixement econòmic que domina en totes les economies occidentals és només accidental per a les oligarquies que exerceixen el poder creien que l’economia no els pot condicionar. En el cas espanyol, salvant òbviament, en la seva justa mesura, algunes aportacions, el comportament colonial encara perdura, tot destruint la base dels principis de creixement global i d’intercanvi mutu que caracteritza el models moderns de creixement econòmic.

En el cas català, les ànsies per superar el model colonial, tot i alguns reductes que cerquen la protecció del sistema de poder espanyol, escapa d’aquesta lògica i busca oportunitat en la competitivitat internacional i en les noves fórmules socials i tecnològiques que es van oferint, cada dia, amb més rapidesa.

La gràcia de tot plegat, per a Catalunya, arrenca de molt lluny, en la pròpia revolució industrial, en les dinàmiques comercials, al marge de les conquestes espanyoles per les amèriques o per a l’adaptació dels nous oficis amb la modernitat, si es vol anar tirant enrere. Per això, l’estudi històric, com gran tendència de fons, esdevé tant important per comprendre el devenir dels països i les seves possibilitats futures.

En aquest sentit, Jaume Vicens Vives és un referent necessari per reeixir en aquesta aproximació, i del qual en cal fer moltes lectures. Jordi Pujol Soley l’havia citat tot sovint, i part de la seva tasca de govern participava sempre d’aquesta visió. Darrerament, molta altra gent, des de diverses disciplines, l’han actualitzat. De fet, en si, és una escola de pensament: entendre la política, l’evolució demogràfica, les activitats comercials, dins el context econòmic.

Al final, com sempre, hom s’ha de preguntar qui paga “la festa”. Els pressupostos públics, les inversions bàsiques que garanteixen, de manera tan ineficient, el sistema de seguretat, protecció i benestar, més bàsic. I la resposta, encara que sembli absurda, és que la festa la paga una minoria que no són ni joves, ni vells, ni famosos ni les grans corporacions o  multinacionals.

Els que suporten la càrrega de pagar, en forma d’impostot, com diu el meu pare, són els que es belluguen: els petits propietaris i comerciants i les petites i mitjanes empreses. A la que et bellugues només fan que caure pagaments i més pagaments, i per aguantar, hom continua pagant i pagant, en una espiral que suposa un engany col·lectiu, al qual s’han afegit recentment les cooperatives i el tercer sector, el qual gaudia d’algunes exempcions en vies d’extinció.

El cost de mantenir un dens i prolífic entramat polític i social, en forma d’institucions, consell, assemblees, consells, comitès,... ja és insostenible, si com sembla, els que paguen, comencen a pensar que bellugar-se és un mal negoci i una pèrdua de temps i de salut. Els qui van impulsar el creixement econòmic, en forma de consum exigent, inversions contínues i capitalització productiva formen part d’una generació de misèria i sacrificis (després de la guerra civil i de la segona guerra mundial) que s’està extingint.

Ara l’horitzó s’inverteix, amb un mòbil i alguns bitllets low cost hom té la diversió assegurada, i no li calen més complicacions ni assegurances possibles. El lligam amb el territori i amb els medis de producció cada dia s’extingeix més ràpidament, tot destruint una herència de treball i fidelitat que en només propostes concretes i transparents com les dissenyades, a nivell d’esboç, per a la república catalana en podrien salvar alguna part.

Si a la que et bellugues, per reformar una activitat econòmica o establir-ne una de vell nou, una oligarquia d’acomodats personatges només pensen com extraure’n tot el que poden, en forma, principalment d’impostos, però sense després justificar les despeses ni explicar els excessos ni estalviar un euro, el sistema es desinfla, i la manca de confiança entre els que paguen i els que gasten s’institueix com un càncer social que està destruint, de forma clara ja, la societat que coneixem fins ara.

 Per això, les opcions catalanes són una urgència, ja que les espanyoles ni entenen ni els hi interessa aquest debat. La democràcia, com instrument polític, genera la gent necessària per conduir el que la pròpia gent demana. Alterant aquesta norma, com passa a Espanya, les oligarquies adquireixen un domini en contra de la gent i només a favor seu. Ara, no obstant això, hi ha una projecte sòlid i valent per afrontar millor el futur que és la República Catalana.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.