Les lleis d’urgència (18/2/2015)

Les lleis d’urgència (18/2/2015)

A pesar d’algunes crítiques amb molt bon sentit, l’esborrany de constitució catalana del jutge Santiago Vidal parteix d’una intuïció important: no per escriure més quedarà més clar. La complexitat social del món modern no es pot traduir en milers de disposicions normatives on tot estigui previst. El tarannà català no és d’aquest tipus, tot i que la contaminació castellana ens hi ha abocat, pel fet de formar part d’aquesta gàbia de lleis, a la qual ara s’hi han afegit les lleis d’urgència o decrets-llei (aquelles que no són aprovades pel poder legislatiu o parlaments, sinó que les fan directament els governs per raons molt taxades). En Santiago Vidal sap que la llibertat no es pot assegurar per més que s’escrigui, ja que només el cos social de ciutadans lliures la poden fer possible. Catalunya és, i encara pot ser-ho, un lloc d’aquest tipus, on sense ésser ingenus, només caldrien poques lleis per funcionar, i on, en conseqüència, l’activitat de l’administració de justícia cauria en picat. Ara, malgrat tant intents del Departament de Justícia, per a modernitzar les relacions interpersonals i de mediació i negociació entre unes parts en conflicte, sempre escau una disposició normativa que fonamenta les pretensions litigioses de qualsevol del perjudicats. I és que és molt difícil lluitar contra el buidat de cervell que pateixen els estudiants de dret per a poder exercir com advocats. A les universitats s’adoctrina en l’articulació d’un cos legal aliè a les llibertats humanes, tot venent-lo com una garantia teòrica que a la pràctica és impossible d’aplicar. La facilitat en accedir als tribunals no és una garantia si aquest triguen en impartir justícia o bé la complexitat jurídica en relativitza els seus veredictes. I tampoc es tracta de posar tases o costos econòmics per poder recórrer a l’assistència judicial sinó d’entendre i fer possible que la seva aportació no ens resoldrà res. El darrer recurs per resoldre les controvèrsies ha esdevingut el primer de tots. I tot per culpa de tantes i tantes lleis que permeten situacions o negocis jurídics que només poden quedar sense efectes amb la intervenció judicial. Al final ningú hi guanya, i el nivell d’intoxicació general augmenta. En aquest sentit, tot i el constant abús de dret, en el sentit mencionat, que realitza el col·lectiu de funcionaris vagarosos aplegats com Manos Limpias, l’actual sistema judicial no té medis per aturar-ho. El mecanisme de denúncia pública per accedir a la judicatura té molt de recorregut, i també el d’acció popular, en forma de querella. Davant d’això, magistrat i fiscals permeten aquest joc, que justifica les seves grans deficiències (galdosos horaris de treball, baixa qualitat del fonaments de dret, elevades despeses de funcionament,...). Doncs tot i així, amb  les gran quantitat de lleis emanades dels Parlaments, els Governs també fan llei d’urgència, fins i tot per coses fútils o irrisòries, que mitjançant aquest instrument normatius queden blindats. És el cas, per exemple, de la creació d’una “Comissió per supervisar la relació entre inversors i comercialitzadors de valors” mitjançant una llei! Per idea expressa, de la Sra. Soraya Sàenz, Vicepresidenta del Govern espanyol, calia blindar aquesta atribució, segurament per evitar la ingerència de les comunitats autònomes, en un tema que ha enviat a la ruïna familiar i personal tants desprevinguts i confiats en l’Estat. i el greu, com ens té acostumant el Tribunal Constitucional (RC 3931/2013) és que fins i tot aquesta alta instància ho avala. Crear una comissió de supervisió per llei és la fi del sistema jurídic vigent, per cert, intacte pràcticament des del 1939, per desgràcia i indignació de tots. Que tinguem sort!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook