Les incrustacions franquistes (21/5/2015)

Les incrustacions franquistes  (21/5/2015)

Perdonar, esborrar, oblidar és el lema d’una religiosa paüla de 97 anys filla de Pradell (Preixens, La Noguera) que amb 18 anys l’any 1936 té un record claríssim de la persecució religiosa que van patir les famílies cristianes arreu de Catalunya. Malgrat tot, es nega a prescindir del paper de la Generalitat republicana, en concret del conseller Joan Comorera, durant aquells complicats dies, i també de les grans qualitats humanes dels oficials de l’exèrcit republicà que s’hostatjaven a casa seva en torns de 15 dies vinculats al manteniment del front d’Aragó. 

Amb l’actualitat, la seva memòria s’ha vist sotraguejada. El seu germà, catòlic practicant, usant França, va aconseguir passar al bàndol nacional. Va formar part del Terç (unitat de voluntaris catalans sota les ordres del general Franco) però va caure presoner en la primera operació en combat a Codo (Saragossa). Juntament amb ell, dos catalans més, a la presó republicana, van ésser reconeguts, apartats de la resta de companys, i executats contravenint les lleis de la guerra. Amb el ulls trencats, manifesta de forma vehement, que no es pot demanar justícia ni exigir venjança. Només sap amb certesa que el seu germà era un bon home, fill d’una família carlina, tradicionalistes i fervents devots.

Des d’aleshores, la seva vida de silenci enfeinat no s’ha alterat. Al costat dels malalts i els pobres, es fàcil superar les adversitats passades doncs requereixen una atenció continua. Tanmateix, les envestides de l’actualitat, enmig de la seva rutina de missa diària, no la deixen indiferent. Clama per a que la seva generació s’endugui a la tomba totes aquelles barbaritats, les d’uns i les dels altres. Però la realitat li diu tot el contrari. Diu que està revivint la seva joventut. Els registres metòdics, les detencions nocturnes, el xiular de les bales, la divisió de les famílies, el atacs a l’església,... van arribar després de temps molts semblants als d’ara. Per això, sense medis, demana seny i calma, per a que hom acabi el dia dient-se a un mateix que no ha fet mal a ningú. Que ha respectat els diferents i ha sabut escoltar els més propers.

Aquell dia a l’era quan es van emportar un dels seus germans, després alliberat miraculosament d’un assassinat a sang freda per ésser de missa, el recorda perquè la seva abraçada encara la té gravada. N’era tant conscient! Amb el temps, el tradicionalisme històric, mitificat per la propaganda franquista, tot i ésser vexat al fondre’l dins el moviment feixista de falange, es va intentar articular políticament, tot formant part, de les diversitat de grups d’extrema dreta amb la democràcia.

Ara, la seva major part, reconeix l’extinció de les seves proclames monàrquiques, basades en Déu, el Furs, o drets regionals, i els valors familiars, com una necessitat històrica, i tot i la seva nostàlgia de temps passats, han passat a engruixir les files del PPC, o segons com de C’s. La seva imatge combativa, com boines vermelles, els impedeix seguir els consells de la religiosa paüla, i  s’arrenglen contra la nova gran amenaça: la voluntat del poble de Catalunya per restablir la seva normalitat nacional, de forma democràtica i pacífica.

Per aconseguir-ho, la seva prioritat, com deia Juan Ramon Brustenga (1979), fill d’una nissaga il·lustre de Rubí amb fills escolaritzats al Col·legi El Pinar, es posar la llengua catalana fora de la normalitat nacional. Aquest líder de la Comunió Tradicionalista Carlista, candidat del PPC a Sant Cugat del Vallès, per tant, defraudaria les millors expectatives de la religiosa paüla. Però com ella mateixa diu, Déu ho veu tot, i en darrer terme, serà qui tindrà la darrera paraula. Esperem que pugui ésser, dic jo, al menys, en català!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook