Les exigències europees a una Espanya en regressió (19/2/2018)

Les exigències europees a una Espanya en regressió (19/2/2018)

La Comissió Europea necessita progressar d’alguna manera, i per això li cal liderar, de forma resolutiva, les reformes necessàries per reactivar la seva dinàmica institucional i exercir com Unió Europea. Per fer-ho, no sols té les reticències dels estats membres sinó que també hi ha una frontal oposició com ha passat en el cas del BREXIT o també les posicions poloneses o espanyoles, per posar només dos exemples, de retrocés en l’impuls de les polítiques europees.

La situació a Alemanya, amb un acord bàsic per formar govern, ha donar l’oportunitat a la Comunitat Europea de tornar a alçar la veu dins d’un continent en que les polítiques estatals s’aparten de les posicions comunes, indispensables per a poder actuar com una sola veu davant dels reptes conjunts i de la gran competència mundial que cada dia és més gran.

El Consell Europeu, o reunió dels presidents de tots els països de la Unió Europea, com autèntica reunió de socis, és una olla de grills, i una autèntic malbaratament de medis i d’aspiracions. Al final, com quasi sempre, és la burocràcia la que acaba decidint, a la seva manera, el que es pot fer o no es pot fer, tot generant un clima de paperassa quasi mortal.

Sovint simplement es tracta d’intercanviar informació, a fi d’ésser tractada de manera comuna, i així poder formular un diagnòstic clar de partida. Però per a poder obtenir aquesta informació, normalment econòmica, cales estat de comptes o resultats financers que els estats membres no estan en condicions d’oferir ni d’obtenir. En el cas espanyol, la manca de voluntat política i les dificultats polítiques així ho exemplifica, tot produint-se d’igual manera en la resta de països europeus. E

En el regne espanyol, el compromís europeu és escàs i quasi per força. I sense motivació, tot plegat és un anar tirant que condueix al barranc. Efectivament, les propostes espanyoles de reforma i activació de les institucions europees ni es coneixen ni es plantegen (elecció del president de la comissió, remodelació del gabinet de comissaris, viabilitat de manteniment de la PAC, defensa dels valors democràtics i dels drets humans!!,... entre molts d’altres).

Ara però, el més rellevant és el darrer mencionat a títol d’exemple, i és el que la ciutadania, en general percep com més greu o difícil d’ometre. Si la Unió Europea no sorgeix com a valedora de la democràcia i dels drets humans entre els seus estats membres, aquesta unió no serveix per a quasi res que no sigui el mercadeig i el negocis, i per a això no calien tantes històries...

Davant la regressió de drets fonamentals (presó preventiva a discreció dels poders polítics, per exemple, com en el cas espanyol) o la vulneració de drets polítics (repressió de l’exercici del dret d’autodeterminació, per les autoritats i institucions espanyoles, sobre la voluntat democràtica dels catalans, per exemple) la Unió Europea no pot romandre en silenci ni passiva. Si els països europeus són socis ho són per motius polítics, i aquest no poden ésser de tipus crematístic (acords comercials, unió aduanera,...) o de seguretat (per això, ja hi ha  la NATO que ho té tot previst).

De fet, com sempre que hi ha motius de diners, el greu dilema és com reactivar els valors fundacionals europeus de llibertat i respecte dins un marc d’austeritat a resultes de la pèrdua de l’aportació britànica en el finançament de la Unió. Ho bé es fan retallades (menys fons estructurals, menys subvencions, menys burocràcia,...) o bé s’augmenten les contribucions dels estats membres (pagar més diners per dotar una bossa comuna cada dia més opaca i complexa).

El posicionament de la república catalana és de debat. Convé aliar-se amb una colla d’estats que no tenen conviccions compartides si no sols interessos per fer negocis? Els catalans vivim una gran decepció amb les aspiracions de les institucions europees, i com Àustria, Holanda o Dinamarca, ja entenem que hem de prendre les nostres pròpies decisions per no caure en el desànim ni en el temor col·lectiu.

Els reptes del refugiats, de la millora democràtica, dels populisme nacionalistes (com és l’espanyol) o de gestió financera , entre molts diferents, són temes que ens preocupen i que ja no es abandonaran.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.