Les cèl·lules vives (9N) (30/4/2015)

Les cèl·lules vives (9N) (30/4/2015)

L’èxit del 9N arrenca en la voluntat del poble i del seu govern. Però el més definitori, és el seu resultat: independència. Enmig d’un escenari molt difícil, el resultat va ésser claríssim. Els catalans, amb molt poc, han fet una gran progrés. La dignitat catalana es va recuperant. L’autoestima ha pujat. Malgrat tot, hi ha molts catalans, d’origen o d’adopció, que són escèptics. Tenen por. Pensen que hi poden perdre. Saben que tindrà un cost. Pensen que els espanyols són molt dolents. Dubten de les seves pròpies forces. Imploren un lideratge clar. Senten l’esguard agressiu dels veïns peninsulars.

En definitiva, no tenen definida la seva posició nacional. Volen ésser catalans sense assumir la responsabilitat dels pobles lliures. Volen créixer en autonomia coneixent la recentralització implacable de l’Estat espanyol. S’ha de dir que tampoc hi ajuda per definir-se la situació política que vivim. S’estan destapant multitud i diversitat de casos de corrupció, davant de grans incerteses generals, europees i internacionals.

Els escèptics volen jugar al cavall guanyador. No s’atreveixen a extrapolar els resultats del 9N en una situació de normalitat democràtica. S’aturen davant l’abisme d’un aclaparador resultat per la independència el 27S. Per això, escau donar un missatge de confiança i legitimitat a la població, des de tots els sectors socials i des de les institucions. La democràcia és la que delimita el marc de partida. No hi ha raons per dubtar-ne. Però si és el cas, tenim un actiu únic: el poble organitzat. A hores d’ara, ja és una realitat, que l’èxit del 9N, en gran part, van ésser els 40.000 voluntaris, perfectament enquadrats que el van liderar.

L’extraordinària visió de la Vicepresidenta del Govern català, Joana Ortega (1959) recorrent a una força voluntària en comptes de comptar amb el sistema funcionarial, ha resultat prodigiosa. Aquestes 40.000 persones adultes, de procedències i inclinacions totalment diverses, es van aplegar, com un sol cos, aquell dia de novembre. És impossible desarmar una organització d’aquesta mena, invisible però vertebrada. Ells serien els millors garants per vèncer l’escepticisme d’alguns catalans. Representen l’ànima d’un poble participatiu en el qual es pot confiar. Des d’instàncies de l’aparell estatal, aquesta mena d’organitzacions transversals suposen una greu amenaça.

Són una força de xoc d’una gran capacitat de maniobra i intervenció, per a la qual no calen gran dotacions. Hi són i prou, que és el més important. Vist amb perspectiva, sembla impossible, del que som capaços. Mirant al futur, hauria de permetre als escèptics de somniar el que els hi plagues. No hi ha res que no es pugui millorar. No hi ha res que sigui per sempre. La determinació es va fent en el dia a dia. Sense complicacions excessives, però complint els deures quotidians amb encertada perfecció.

D’aquesta manera, la maquinària catalana de convivència i tolerància mai s’aturarà. Quedarà indemne. Una vegada més, les crides a la calma i a la feina, dels dies previs al 9N, han de retronar. No sols pels grans esdeveniments que conformaran aquesta nació properament. Sinó, principalment, per reblar una personalitat pròpia col·lectiva que ens faci sentir segurs i confiats. Més segurs i confiats per a que no quedin bons catalans escèptics respecte del procés i de les nostres possibilitats. La dissort històrica no ens pot condicionar. Les amenaces no ens poden aturar. Les confusions s’han d’apartar. El camí col·lectiu el guanyem des del respecte visceral a la diversitat i en la plena confiança en les pretensions de qualsevol de nosaltres. Tot plegat, com durant el 9N!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook