L’enclusa Saragossa - València (16/4/2015)

L’enclusa Saragossa - València (16/4/2015)

Aquest divendres vinent, el Consell de Ministres arremetrà amb una nova eina d’assimilació territorial: la llei de carreteres. Aquest poderós instrument fixarà itineraris d’interès general i sistemes de captació de dades del trànsit arreu de la xarxa viària estatal, entre d’altres elements d’interacció territorial. Tot plegat no seria una sorpresa si no fos que la majoria de la xarxa viària catalana està en mans d’inspectors espanyols amb seu a València o Zaragoza, principalment.

La potenciació d’ambdós centres de gestió i control de la xarxa catalana de vies d’alta capacitat, amb connexió transfronterera, no va sinó donar visibilitat a una estratègia incomprensible des de la perspectiva de l’eficàcia en la prestació dels serveis públics. La logística, malauradament, en el cas espanyol, tal com ha denunciat reiteradament la plataforma Promoció del Transport Públic (https://www.transportpublic.org/), passarà bàsicament per la carretera. Una logística que promet acabar en una gran creixement fruit principalment de l’explosió comercial generada pel comerç electrònic.

Per aquest motiu, aquesta mateixa llei espanyola  ja preveu facilitats per l’establiment d’aparcaments vigilats i d’àrees de servei a les grans vies de comunicació a resultes del gran volum de camions que hi circularan. La carretera, com a sector de serveis, no sols genera gran inversions en forma d’estructures de formigó i moviments de terres,  en forma de conquestes del conegut i efectiu grup de pressió del ciment, sinó que també suposa grans avantatges competitius als sectors productius en funció de les facilitats logístiques (embalatge, paqueteria, expedició, preparat,... de mercaderies) que porta associades.

Tanmateix, a nivell estratègic, és una eina de control i gestió molt important, sobretot si participa en la vertebració europea, com és el cas del territori nacional, Catalunya. La precipitació d’aquest projecte de llei, per tant, més enllà de l’error de potenciar, una vegada més, la carretera per damunt d’altres formes de transport i comunicació, evidencia la urgència espanyola en mantenir, protegir i ampliar els controls administratius sobre el territori català,  encara que això suposi un manca real d’efectivitat en la seva gestió. Com sempre, els criteris polítics de dominació prevalen de forma indiscutible.

Pels ciutadans, en general, aquest tipus de mesures costen d’ésser apreciades, i pels empleats públics suposa sovint un tràmit més que justifica la seva existència, però el fet és que pels dirigents o responsables socials és un greu problema. En el cas de Catalunya, la diversitat d’operadors i propietaris, així com de legislacions, complica la seva gestió com element de competitivitat. A diferència del País Basc, on pràcticament no hi ha xarxa viària de l’Estat, en el cas de Catalunya, la seva major part i la més rellevant està dirigida des de Madrid, o des de seus properes com València i Saragossa.

Sembla com si l’acció territorial i la planificació industrial de la Generalitat de Catalunya, en allò més substancial,  que són les vies d’alta capacitat com cordons umbilicals d’abastiment i subministrament, no fos necessària quan són totalment imprescindibles. Vist així, costa de creure que les coses funcionin i que tot plegat no es pari de cop. Ahir, per exemple, la Ministra de Foment, per desconcert del Sr. Santi Vila (1973), que ha fet mans i mànigues per guanyar-se la seva confiança, va anunciar al Senat espanyol que la seva prioritat ara és el desdoblament de la N-340 a Tarragona quan no n’havia dit res a ningú...

Això, més enllà del que pugui semblar d’anecdòtic, és un regal emmetzinat per intentar perpetuar unes estructures de l’Estat espanyol en territori català amb versemblança d’utilitat. Quan la realitat és que mantenir una duplicitat de serveis públics de carreteres a Catalunya no té cap sentit, i sens dubte té data de caducitat.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook