Anàlisi de l'actualitat i divulgació
L’autodefensa i la lluita com a divisa (17/06/2016)
L’autodefensa i la lluita com a divisa (17/06/2016)
Poc a poc van transcendint detalls, molt interessants, de l’episodi de violència més greu des de l’11 de setembre de 2001, als Estats Units: la matança d’Orlando, amb 49 víctimes directes, assassinades a sang freda, una darrera l’altre. El terrorista, cal suposar a hores d’ara que el mòbil no era estrictament per desequilibris psicològics, entre la pila de cadàvers i de persones mal ferides, va tenir temps de consultar el cercador de facebook, en temps real, sobre la incidència a les xarxes de la brutalitat que estava cometent. La seva cerca eren dues paraules “pulse tiroteig”, res més clar sobre la voluntat de voler impactar com amenaça i perill real entre la població en general.
Aquesta evidència, i moltes altres molts més difícils d’entendre a primera vista, van obligar, com darrer recurs, a usar una inusitada potència de foc per part dels agents de seguretat americans. Van usar explosius i carros blindats per aconseguir entrar dins l’edifici, a fi de reduir i si calia liquidar l’assassí, perfectament parapetat, carregant mecànicament les seves armes, tot consultant les xarxes socials.
Davant d’això, els presents, atordits en el pànic, amagant-se com podien, eren descoberts i executats de forma implacable. Cap d’ells es va sentir prou capaç d’abraonar-se sobre ell, per tractar d’aturar una seqüència imparable. Comptar fins a 49 és molt difícil fer-ho, de manera continuada: es fa llarg. Si és matant deu ser esgotador. Si un sol dels amenaçats hagués actuat de catalitzador d’una revolta contra l’agressor armat l’haguessin vençut: eren molts més i tenien també temps disponible. En comptes d’això, van tractar de buscar refugi (als lavabos, en els racons més inversemblants,...) o en l’estorament, van restar paralitzats, tot esperant la seva mort imminent, sense abans haver enviat un missatge a “la mama”.
Ningú ens ha ensenyat a resistir, a defensar-nos, a saber actuar, de forma racional i proporcional, per protegir-nos i ajudar els demés. Si cal, també cal dir que enlloc ens han explicat que potser, per tots i per a molts més, en determinades ocasions estem cridats a ésser herois. Però per ésser herois, cal tenir molt clar, les raons per les quals morir, com acte de sublim generositat.
Com deia, Mn. Joan Bladé, autoritat intel·lectual dels combatents legionaris espanyols, estimar la mort té sentit com a millor resultat si és per servir els demés i els valors suprems de la pau, la llibertat i la convivència ciutadana (salvant algunes consideracions nacionalistes espanyoles). Aquest sacerdot catòlic, en la manifestació del passat 28 de maig, a Barcelona, ja va dir que són molts pocs els qui no coneixen “ni la por ni la resignació ni la hipocresia”: són els dotats d’esperit de sacrifici, en base a una resistència interna de procedència sobrenatural. Hi ha persones concretes, homes i dones, que senten la crida a exposar-se pels demés, donant-ho tot: la seva vida.
Sense cap mena de dubte, si al Pulse hi hagués hagut un marine o un legionari, tal com va passar en el tren entre Amsterdam i Paris l’agost dels 2015 o en el vol 93 d’UA el setembre de 2001, per posar només dos exemples prou esbombats, el número de víctimes no hagués passat de la dotzena, o molt menys, fins i tot.
Per això, la reflexió del prevere, format en les exigències de la Unió Seglar (autèntica escola d’ortodòxia en el ideals del servei i el lliurament personal) avui s’escau tant oportuna. Aquells homes (ara també dones) de la “Germandat d’Antics Caballers Legionaris”, que ara troben la indiferència d’una part de la societat, àdhuc espanyola, estaven disposats a lliurar la seva vida, en la causa de la protecció i la salvació dels seus pròxims, durant la seva època de servei actiu. Fins i tot ara, segurament hi estarien disposats, si tinguessin l’ocasió.
Al Pulse, un marine o legionari, no s’hauria acovardit fàcilment. Amb qualsevol cosa útil, un vidre com arma o una cadira com escut, hagués caminat per saltar damunt de l’agressor exposant la seva existència. Però això, en una societat madura i preparada, ho hauria de poder fer qualsevol,... però per poder exigir-ho cal tenir motius i raons per morir. I això sobretot al Pulse, segurament, no existia en cap dels presents.
La societat està creant cada dia més egoistes i xucladors. Gent que no pensa fer mai res pels demés, i a la llarga tampoc per ells mateixos, tot convertint-se en una càrrega, sovint impossible de portar, per part de la resta.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.