L’ara no toca passa factura: la dissort dels Pujol (11/02/2016)

L’ara no toca passa factura: la dissort dels Pujol (11/02/2016)

La imatge del valent president Jordi Pujol (1930) encarant-se solitàriament amb el seu incert destí judicial no fan sinó recordar tres coses de la seva trajectòria. En primer lloc, la seva solitud, tot i els esforços de milers de persones, de partit o afins, per agradar i fer-se còmplices dels seus anhels. La seva trajectòria no ha deixat equips ben formats ni estructures sòlides, ja que la seva presència, més o menys directa, en tot moment, ha estat imprescindible. I per això, ara, els seus deixebles, es mostren sobrepassats en l’objectiu de refer i recrear el seu espai polític. Sense dubte, no serà fàcil, i tot i els anys de treball la feina serà igualment molt gran. En segon lloc, el bloqueig continu d’iniciatives i esforços que la seva activitat va provocar, tot i que segurament, més d’un cop, va ésser suficientment motivada. Persones concretes, encara hi ha qui recorda la vaga de braços caiguts davant la Pl. Sant Jaume de Barcelona de Lluís Maria Xirinacs ( 1932-2007) per reclamar gestos de dignitat nacional davant la impassibilitat del qui ara ha de donar comptes davant la justícia espanyola, van patir la seva fúria en forma d’indiferència o “l’ara no toca”, tot mantenint les formes en públic en tot moment. I finalment, la passivitat envers tot el que el seu entorn va fer i desfer, fent de la seva suposada ingenuïtat un escut impenetrable, va suposar que molts d’ells se n’aprofitessin fins extrems impensables.

Ara, quan afers privats han pres revolada pública, atesa la seva posició dominant durant tants anys, escau recordar com va impedir, d’una manera deliberada, la configuració d’una administració disciplinada i jerarquitzada, per convertir-la en una gran gestoria, facilitadora de l’aplicació de la llei per millorar la vida de les persones, a quantes més i d’on fossin millor, de manera que entre els seus subordinats avui ningú el troba a faltar. I com, dins del partir, va primer el seu “staff” directa, sobta l’ombra d’algun dels seus fills, per damunt de l’organització territorial i d’òrgans de govern del partit, fet que va provocar grans frustracions en persones molt il·lustres i de gran grandària. Tot plegat no seria més important, ja que ningú està obligat a avenir-se amb el seu veí o cap, tot i que si a respectar-lo amb la deguda distància, és que tot plegat, en el fons, no era per cap altre motiu que guanyar-se la base social de la immigració espanyola, els nous catalans d’adopció, en la causa de la cultura i la dignitat catalana. I el resultat, d’alta política, no ha reixit. Els fills polítics de Pujol són de Ciutadans! Per això, els millors catalans de la Generalitat de la constitució, s’havien après el seu discurs, el van memoritzar, i fins i tot, per medis discutibles, ara el volen aplicar. Els millors catalans, per coherència política, jurídica i, fins i tot, en molts sentits, ètica, és la de Ciutadans, com seguidors del “pujolisme” més estricte. La prova està en que sentir la cap de l’oposició Inés Arrimadas (1981) parlant de millorar el finançament, les infraestructures o l’aplicació de l’Estatut, és exactament, quasi sense matisos, el que va predicar i exercir durant molt anys el president encausat. Per tant, vist així, la seva feina ha valgut la pena, i el “constitucionalisme europeu” que defensen des de la segona força política catalana, sense els complexes ni les angoixes dels qui van patir el règim feixista espanyol, sona com gastat, caducat i, fins i tot, malsonant, pel fet de forçar uns suposats ideals europeistes d’unitat i la defensa d’una carta magna que no admet cessions de cap tipus. Els postulats sobiranistes reneixen més madurs i clars que durant la imposada transició, després del desengany pujolista i la mediocritat dels seus seguidors. Almenys ara, hi ha qui no té ni vergonya ni molèsties per encarar-se a les seves pròpies contradiccions: com superar la colonització espanyola i desfer-se de la seva herència. Els més porucs fins i tot ho han vist clar, i ja s’hi ha apuntat, i cal esperar, que les engrunes de sentimentalisme cap Espanya dels deixebles catalanistes del pujolisme, en mans de Ciutadans, principalment, decaiguin finalment, per donar pas una aposta de futur de renovació i exigència col·lectiva. El camí ja està marcat però cal fer-lo amb decisió, i els votants i amics de l’espanyolisme de sentiments també hi caben, la república catalana és de tots i per a tots.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook