Anàlisi de l'actualitat i divulgació
L’aplicació de les lleis, límits reals (24/7/2015)
L’aplicació de les lleis, límits reals (24/7/2015)
L’aplicació de les lleis no pot tenir límits reials sinó reals. Per això, l’aportació del monarca espanyol durant l’entrega de credencials als nous jutges és del tot ridícula (conferència del dia 23 de juliol de 2015 a Barcelona, en presència del President de Catalunya). La seva intervenció es feia en clau estrictament de dret polític o constitucional intern, i per unes normes escrites destinades a protegir el seu modus vivendi i el del seu entorn, siguin de la dinastia o no. Tots els presents a la sala sabíem sobradament que les fonts del dret són més àmplies, per sort, que les delimitades per un text constitucional, desfasat i maltractat.
Efectivament, és elemental que la llei no són les lleis, o dit d’una altre manera, no són només les lleis. A més de les lleis (el que es coneix com dret positiu) hi ha el principis generals del dret (que recullen principis de fons com el de proporcionalitat, de confiança, d’equitat, de bona fe,...), el costum (tot i que amb algunes limitacions, és una important font de dret per que es deriva de seguretat jurídica), el dret internacional públic (el que prové de les organitzacions internacionals, entre ells la declaració universal dels drets humans, per exemple), el dret comunitari, i de manera especial, i d’aquí el ridícul del monarca espanyol (simple lector sense criteri de discursos preparats en clau política del nacionalisme espanyol), la jurisprudència, és dir, el pronunciament professional reiterat dels propis jutges i magistrats sobre determinades qüestions jurídiques (sovint menors, com les destinades a l’admissió de proves o l’execució de sentències, que tenen una gran transcendència en l’aplicació general del dret).
En aquest darrer aspecte és on més va grinyolar el discurs de rei espanyol: els jutges quan avaluen un assumpte l’estudien i l’analitzen, i si tenen dubtes, ho comparteixen amb els seus companys, tot creant un corpus col·laboratiu informal (ja ho feien abans de que estigues de moda aquesta tendència) on tractar-los, doncs són molt conscients dels efectes de les seves decisions en els drets i llibertats dels ciutadans.
El missatge del rei era irreal i portava a engany, fins i tot, molts el van sentir com una ingerència en la independència de les seves funcions, tot just abans de començar-les a exercir. Jutges més veterans ni tant sols les van escoltar ni les llegiran, doncs eren paraules que només volien donar pautes interessades, i no hi havia cap reconeixement professional a la seva funció i esforç. Tot plegat llastimós, envers un col·lectiu que té un perfil tècnic molt vocacional, de servei a la col·lectivitat consistent en impartir justícia sense fissures, dimissions ni absències (per una tutela judicial efectiva).
La judicatura moderna és insensible a les pretensions dels polítics i les seves variades pressions però també ho és respecte dels altres poders de l’Estat, com ho és una monarquia sense atribucions establertes o amb pretensions executives. En canvi, no pot deixar de ser-ho respecte de cada una de les persones que formen part dels expedients que instrueixen, i molt especialment, en el àmbits del dret penal, el social o el civil, doncs són la seva raó d’ésser. L’àmbit mercantil i administratiu són més instrumentals i propis dels sistemes d’ordenació dels àmbits públics de la societat, i per tant, poden tenir moltes tendències, i sempre han d’estar condicionades a les diferents realitats que les envolten.
En aquest sentit, és un bon exemple, les normes de tot nivell que garanteixen el dret a l’habitatge, i en canvi, es ben sabut que mai ha prosperat una demanda per la manca de compliment d’aquest dret: hi ha situacions que les lleis no poden ordenar, sovint per un abús del legislador a l’hora d’intervenir les economies domèstiques i de les administracions.
La justícia que prové de l’aplicació de la llei en sentit ampli (com s’ha exposat, no sols les lleis) s’incardina en el teixit social necessàriament, i per alguns jutges, fins i tot, de manera indirecta, en l’ordre natural de les coses (el que s’ha anomenat com dret natural és el conjunt de guies que dirigeixen els destins de la humanitat). Per això, tot es posa al seu lloc, tard o d’hora. Només cal treballar sense defallir, en la construcció d’una societat de persones i institucions més responsables i lliures d’idees preconcebudes, eventualment contràries als interessos reals de la població.
© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook