La violència institucional o la instigada (21/11/2017)

La violència institucional o la instigada (21/11/2017)

Com diu l’escriptor Enric Vila, Espanya no tenia cap opció real d’èxit per la via violenta a l’hora d’impedir el desplegament les previsions de la Llei 20/2017, de transitorietat juírida i fundacional de la República catalana. Una suposada repressió militar, també per medis policíacs, usant armes assassines no té cap viabilitat per un país que pertany a la Unió Europea. De fet sempre s’havia dit això, i també per això, tot el procés és indefectiblement pacífic i exageradament cívic (amb remordiments de consciència després d’haver tallat uns llargs minuts alguna via de comunicació).

No obstant això, si és totalment certa la denúncia del President Puigdemont, i d’altres polítics catalans, que en cas de que el restabliment democràtic català s’adoptés i es desplegués institucionalment hi hauria violència greu. No es referien a la violència funcionarial (policies, militars,...) com a força de xoc com a medi per aturar la voluntat popular i la justícia social. Es referien a la violència que ja patim en forma de grups de vàndals extremistes (normalment anomenats falsament d’ultradreta espanyola, com eufemisme per amagar la normalitat espanyola).

Efectivament, grups de civils espanyols extremadament violents intentarien imposar una lògica de terror, per la seva indiscriminada actuació i ensenyament, enmig d’una eventual passivitat o inacció policial, sigui per manca pressions internes o sigui per manca de compromís personal, en ambdós casos per no admetre la vigència dels valors superiors de la democràcia, la participació i els drets fonamentals.

Aquest debat i aquesta constatació, al mateix temps, és un dels temes que el procés no podia obviar, ja que tot ell havia estat titllat d’ingenu o d’irresponsable. La lluita no violenta o pacífica per aconseguir uns determinats objectius polítics no entra dins dels esquemes imperials espanyols, i la ridiculitza premeditadament, en forma de provocació, a fi de despertar l’animal que tot ésser humà tracta de domesticar amb la cultura i la convivència.

El cert, tal com els fets demostren, i les columnes d’idees i propostes provinents de la caverna indiquen, és que Espanya està disposada a instigar la violència si les coses no van com ella vol. De fet ja ho fa de forma verbal, amb un discurs que a l’adulterar el sentit democràtic de les majories justifica tota mena de senyalaments i assetjaments, i en certa manera també legal, després de retorçar les lleis per aconseguir una visió tancada del règim de llibertats que tots els ciutadans ens hauríem de merèixer de l’estat (evitant els presos polítics).

I finalment, hi ha la violència econòmica en forma de desplaçament d’inversions, discriminació d’ajuts, càrregues medioambieals (centrals nuclears, vehicles pesants,...),... que fan insostenible moltes situacions diàries a Catalunya en escenaris de crisis, com la que es va succeir el 2008.

L’autodeterminació és un exercici totalment legal si es desenvolupa dins dels seus estrictes principis, tal com el dret internacional reconeix. I aquest dret polític s’ha exercit de forma sincera i lliure els passats dies 6 i 7 de setembre de 2017, amb l’aprovació de les lleis bàsiques de la catalanitat, els agradi o no als espanyols de bones intencions: permetre l’exercici democràtic per medi d’un referèndum d’autodeterminació i també possibilitar un escenari gradual i realista de futur per a la república catalana en cas de que el resultat electoral fos afirmatiu.

La legalitat espanyola no pot negar la realitat política catalana i per tant, l’exercici de l’autodeterminació no hauria d’haver violentat el règim jurídic vigent. Però no ha estat així, ja que s’ha usat recargolant les més variades interpretacions, a fi de fer possible una repressió que cada dia que passa és més vergonyosa i  insultant. Els presos polítics són un testimoni evident d’aquesta situació que de moment es manté, també amb la passivitat dels grans estats europeus i de les seves institucions comunitàries.

L’exigència nacional és doble de cada a les properes eleccions: d’una banda entendre els límits de la violència institucional espanyola per a poder denunciar les limitacions de la llibertat que patim com a poble i com a ciutadans si les lleis esmentades del 6 i 7 de setembre de 2017 no s’apliquen i també de quina manera les masses espanyoles anònimes, qui sap si també de falsa bandera,  poden ésser llançades terroríficament contra la pròpia ciutadania resident a Catalunya, en forma de disfressada xenofòbia o feixisme corporal.

Abans del 21D sabrem quins partits polítics espanyols inspiren semblant visió, o ja és prou conegut?

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.