La vigència del 155: necessària sense una victòria de la democràcia (12/2/2018)

La vigència del 155: necessària sense una victòria de la democràcia (12/2/2018)

La resistència és una màxima de la voluntat personal i col·lectiva que es pot expressar de moltes maneres. Històricament, ja des de temps ancestrals, s’ha manifestat en forma de pagaments de tributs o similars. Pagant els opressors es queden tranquils, ja que la riquesa també corromp als imperialistes doncs es conformen en anar exprimint la colònia. És el cas de la província catalana, com en altra temps ho fou la província cubana.

Hom paga per comprar la seva tranquil·litat, encara que sigui al preu de viure sotmès o sense il·lusió. Fa un doble vida, en la intimitat familiar i patrimonial és una persona que aspira a millorar i a fer possible els seus somnis. En canvi, en públic, es tanca en si mateix i creu que no val la pena ni lluitar ni manifestar les seves conviccions, encara que sigui de forma moderada o sense grans pretensions.

L’opressió exerceix, per tant, un efecte catalitzador, que des del 2010 ha anat creixent i generant un procés de maduració personal en molts ciutadans. Alguns d’ells, han afermat tant les seves conviccions democràtiques, transversals i cíviques que fins i tot han acabat a la presó o a l’exili, ja que el nacionalisme espanyol, d’arrel autoritària, no ho tolera de cap manera i sota cap concepte.

Hi ha qui opina que el model de pagament, per dir-ho d’alguna manera, ja és suficient i no cal complicar-se la vida mantenint viu el conflicte Catalunya Espanya. D’aquesta manera, com en la nit del franquisme o en els darrers anys d’estafa constitucional, també es pot anar subsistint sense maldecaps ni d’altres preocupacions afegides com a les que ara ens enfrontem.

El forrellat jurisdiccional és propietat del nacionalisme espanyol, i la passivitat dels seus polítics per permetre una lectura més àmplia és del tot manifesta. La realitat catalana, per tant, podria quedar en un segon terme però tossudament és manté, amb un relatiu poc esforç, en l’avantguarda de les reivindicacions de justícia i llibertat, tot produint-se un efecte penetrant dins la societat catalana, i més lentament dins de l’espanyola i basca.

Repressió i resistència formen part de la pròpia existència humana, com civilització en progrés continuat. Sigui des dels temps de les tribus, com s’explica des de temps immemorials a la Bíblica, per exemple, com fins a la constitució dels estats-nació, durant el segle XIX (com en el cas espanyol, que es conforma bàsicament des del 1812 amb la constitució de Cadis, tot i que de forma fallida pel que en seguirà de guerres carlines, dictadures i guerres civils).

Per superar la persistent repressió, les societats acaben explotant en processos revolucionaris, que de fet són un fenomen repetitiu de la història, i com a tals han provocat tensions greus en forma d’enfrontaments violents i tota mena d’arbitrarietats, sigui entre els sollevats o entre els opressors. Al final, un cap mas de difícil justificació recondueix la situació a un nou mar polític, sense que sigui clar el balanç d’èxit o fracàs.

El poder és a la base d’aquesta emergència col·lectiva, i la seva expressió és l’estat, en el qual hi ha una gran quantitat de gent que hi viu per defensar-lo llevat que no els molestin en res o en molt poc. Per això, s’institueix la jurisdicció, per damunt de tot, a fi d’autoprotegir-se, sense cap excusa ni excepció possible, ni que siguin els drets fonamentals i les llibertats públiques. És així, gairebé a tot arreu. Trencar aquest cercle només és possible per la via de la resistència, pertinaç i tossuda.

I si es vol que el cost sigui el menor possible, s’haurà d’emprar tota l’audàcia possible. I en aquests moments passa per dues opcions ben clares. Mantenir la investidura democràtica i inatacable del president Puigdemont, i evidenciar que el desastre, sense pal·liatius, del 155 és responsabilitat única dels qui el van aplicar.

Només així, ja s’adopta una decisió revolucionària d’acumulació històrica d’atrocitats i bel·ligeràncies espanyoles envers Catalunya, que no fan altra cosa que justificar i aplanar, sense parar, el camí de la República Catalana, com la millor via de progrés per aquesta societat en la que vivim.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.