Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La via internacional és un engany (1/3/2018)
La via internacional és un engany (1/3/2018)
Les peces del tauler internacional estan molt ben travades, i només en cas de que una d’aquestes peces es mogui les altres ho fan. La situació catalana és un exemple d’aquests. Només si la situació a l’interior de Catalunya pren volada l’acció exterior dels seus representants o activistes a l’exili té sentit. Per això, en un marc de retorn a l’autonomia, tal com es dibuixa ara, tot el que es pugui fer des de l’exili queda desvirtuat i buit de contingut.
La batalla principal i prioritària és mantenir el conflicte viu arreu dels Països Catalans per medi de tots els instruments de resistència possible. El dret de resistència, en el nostre cas, com a lluita pacífica i legítima, es situa estrictament en l’espai dels drets fonamentals. La resistència política, així entesa per la pròpia idiosincràsia de l’esperit català, no sols és per la caiguda i renovació del règim espanyol que opera anacrònicament a Catalunya, és també per reformular i articular els nous conceptes de democràcia i participació ciutadana que el desenvolupament tecnològic i les societats avançades ara es plantegen.
L’estat de dret, pel qual lluita la república catalana, representa un programa polític on els ideals de justícia i seguretat provinguin de la llei formulada i revisada democràticament tantes vegades com sigui necessària, i a fi, de servir a la societat. En cas contrari, els que tinguin el poder, per la via de fet o bé per arbitrarietats (com per exemple, usant les institucions i els tribunals a la seva complaença) generen una fractura que fa aflorar el dret de resistència política dins el marc més general dels drets humans, com succeeix ara en el conflicte entre Catalunya i Espanya, del tot obert i manifest, àdhuc en les cancelleries del món de forma expectant.
L’estat que no reconeix jurídicament, dins de les seves diverses facetes, el dret de resistència política per afrontar els excessos o imposicions és un estat que no es pot considerar democràtic i social. La dissidència política, perseguida de forma més o menys clara, dins l’estat espanyol s’assimila a inseguretat política i a inestabilitat, en comptes d’integrar-ho com un motor d’evolució i de millora social. Els poders reals que dirigeixen l’estat espanyol són, en aquest sentit, extremadament cautelosos i desconfiats de la seva població i de l’articulació social en la qual està inserit (o almenys així se suposa).
Per mantenir viu el conflicte democràtic, pel qual e poble català ha apostat de forma clara, és indubtable que les representacions simbòliques de resistència a l’estranger (en forma d’un consell de la república o similars,...) no suposen cap canvi substancial ni aporten res rellevant. El conflicte democràtic es manté viu forçant, de forma permanent i contínua, l’ordenament jurídic arbitrari i despòtic que l’estat espanyol està disposat a mantenir per doblegar el sentit de llibertat i justícia del poble català.
La gestió del govern autonòmic sense l’atribut democràtic per desenvolupar el resultat del referèndum d’autodeterminació vinculant del passat 1 d’octubre de 2017, com s’ha vist en el darrer episodi de nevades, és merament tècnica, en general, i com a tal, no pot tenir més recorregut que una bona administració i una exigència d’eficàcia.
L’autèntica política que s’exigeix del Parlament de Catalunya és fet efectiu el mandat democràtic convalidat, contra tot pronòstic, el passat 21 de desembre de 2017, i investir, com sigui, el president Puigdemont, i continuar desenvolupant, de forma gradual i meditada, el marc sobirà establert en la llei de transitorietat i fundacional de la república independent de Catalunya.
El criteri positivista de les lleis, és dir allò que es publica i es sanciona legalment, ha de guanyar executivitat i eficàcia entre la població, és del tot aplicable a l’esmentada llei 20/2017, de 8 de setembre (DOGC 7451A) atès que sobre la matèria d’aquesta llei, per raons intrínseques i de forma excepcional, el que dicti o digui el Tribunal Constitucional no pot tenir-hi cap efecte jurídic. Tal vegada, cal llegir detingudament la seva exposició de motius per entendre quin és el seu autèntic abast i legitimitat.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.