La via democràtica de mantenir el conflicte: un desgast assumible (1/2/2018)

La via democràtica de mantenir el conflicte: un desgast assumible (1/2/2018)

Si pels juristes els terminis són importants pels polític també, i l’administració d’aquests són d’una importància cabdal. Quan tot sembla el final , políticament, s’esdevenen solucions insospitades. Cal tenir clar que a hores d’ara, en el que s’ha anomenat el procés d’independència de Catalunya, les valoracions de partida ja no valen.

L’engany democràtic espanyol, des del seu nacionalisme monàrquic, ho ha frustrat tot, i el que havia d’ésser una oberta confrontació de punts de vista s’ha convertit en una bateria d’amenaces personals, empresonaments de polítics, repressió indiscriminada, violència d’estat i guerra psicològica.

Però això, no vol dir que la solució als problemes dels catalans hagin de derivar en solucions d’organitzacions clandestines o formacions paramilitars, a fi de plantejar una contestació a tanta injustícia contra la població d’aquest país i les seves escasses institucions pròpies.

Abans d’això hi ha molt de recorregut democràtic, pacífic i constructiu, capaç d’aplegar i sumar més i més persones en la construcció del projecte republicà d’una Catalunya independent  d’Espanya, en el termes inicials de la vigent llei 20/2017 de transitorietat i fundacional de la república.

En conseqüència, escau mantenir la sobirania parlamentària, en els termes i les condicions establertes pel president del Parlament de Catalunya, i procedir, sense dilació, a investir el president, en el que és una formalitat útil i necessària per mantenir el conflicte amb Espanya, tot usant les seves pròpies contradiccions i portant al límit una retòrica constitucionalista espanyola que es fa miques a cada nova decisió.

No hi ha candidat alternatiu a Carles Puigdemont ja que l’alternativa a un procés pacífic, en pau i en convivència, és només ell, ja que és el garant, per a tots, catalans i espanyols, de que els canals democràtics resten oberts i es mantenen vigents, en el poc que en resti, de moment.

Això vol dir audàcia, l’exili si es vol viure en llibertat i bloqueig institucional de l’autonomia catalana, a més de noves eleccions i noves cares. Audàcia per treure el màxim partit de cada moviment, com el darrer sobre la filtració d’una conversa privada on queda clara la naturalesa honesta i sensata dels líders catalans; l’exili com la millor opció per internacionalitzar sense perdre la llibertat de moviments i d’expressió i obrir cada dia més la cicatriu gangrenada de l’autoritarisme monàrquic espanyol; i de bloqueig institucional ja que la Generalitat de Catalunya és una autonomia espanyola, l’estat a Catalunya, que intervinguda econòmicament i vigilada constantment de poca cosa serveix al projecte de la república independent de Catalunya.

L’escenari, com una tossuda obsessió, passa per portar als límits els retorciments legals dels jutges dels diferents tribunals especials espanyols que es dedicaran al tema català, i plantejar la dinàmica institucional catalana només en clau de desgast tot plantejant un model efectiu de govern de la república des de l’exili que incideixi en les polítiques nacionals de forma indirecta, i qui sap si amb elements d’ordenament o d’exercici.

No hi ha via de desbloqueig, ni cal. En tot cas, és ben al contrari el que cal: vies de bloqueig per la via de mostrar a la societat i al món que el govern legítim hi és, que el 155 és una impostura i que la repressió política és intolerable.

Ara mateix, ja no interessa recuperar una estructura administrativa, la de la Generalitat, que no deixa d’ésser una forma més de l’Estat a Catalunya (com sempre ha estat, i sovint ens hem enganyat creient el contrari), i que només en alguns reductes, és institució catalana com hereva d’aquella altra Generalitat que no va fer escarafalls per treballar des de l’exili i organitzar, sense complexes, la resistència a l’interior.

No hi ha presa. El que pugui venir de la Generalitat  ja no pot ésser més greu pels interessos nacionals de Catalunya, i en tot cas, en un escenari que s’intueix complex i difícil, encara millor que l’assumeixi un govern que per representar als espanyols a Catalunya té tanta poca legitimació que s’assimila directament una força imperial, d’ocupació o, senzillament ,vandàlica.

No hi haurà normalitat institucional, doncs democràticament és la millor via per mantenir el conflicte lluny dels pitjors escenaris de la violència i el sabotatge, que tot sigui dit, tampoc interessen a ningú però que romanen de fons, sobretot entre sectors dels nacionalisme espanyol on  tenen la convicció que sobrats de poder coercitiu amb quatres repassades més dures tot quedaria llest.

La democràcia reviscola en forma d’eleccions, i doncs què hi fa si és el millor que sabem i podem fer, sense necessitat de desenvolupar un esforç per reaccionar contra la repressió i les arbitrarietats dels governs espanyols i de la monarquia borbònica. I el més útil, sense cap dubte, ara tot plegat passa per investir el president Puigdemont.

Al carrer, entre la gent, explicant i argumentant, hom entén que amb la violència d’estat i la unilateralitat judicial no hi ha solucions vàlides. El poble va parlar en un referèndum d’autodeterminació vinculant el passat 1 d’octubre de 2017 i això és un mandat democràtic que ara passa per mantenir viu , com sigui, el conflicte entre Catalunya i Espanya. Els costos s’hauran d’assumir, però quants menys millor.

 ©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.