La unitat d’Espanya és una religió? (5/3/2018)

La unitat d’Espanya és una religió? (5/3/2018)

L’articulació espanyola es recolza en el nacional catolicisme, fonamentalment. La instrumentalització del cristianisme en una forma més d’ideologia nacionalista, i per part de bona part dels espanyols, és habitual entendre-ho així, amb tota naturalitat. La manca de valors republicans només permet la cohesió social per medi de l’acció aglutinant de l’església catòlica espanyola, en les seves diverses manifestacions.

Efectivament, més enllà del valor històric dels croats i els conquistadors, per a l’imaginari espanyol és vàlida la concepció d’una intromissió de la jerarquia eclesiàstica en el dia a dia de la política espanyola, ja que no hi ha cap altre element vertebrador de la seva existència. Lluny de les confraries, els festius religiosos o les congregacions diverses, el valor transversal d’humanitat, en base a la tolerància i l’admiració, no existeix, ja que aquests valors no tenen més espais on poder existir.

A diferència d’Espanya, a Catalunya el teixit social i de tipus humanitari de l’església catòlica sempre ha tingut una contrapartida en forma d’activitats culturals, cíviques o veïnals on les expressions de pertinença han estat sempre en base al principi d’igualtat, tal com la pretensió evangèlica pretén. Això ha estat així fins al punt de que la reciprocitat d’ambdues esferes d’influència, la provinent de l’església i la provinent de la ciutadania organitzada, també anomenada com a societat civil, ha creat una confusió fructífera, malgrat la decepció d’una part d’ambdós cantons.

El nacionalcatolicisme és una concentració de poder en unes determinades elits per fer més fàcil la vida de la gent,  per a  que els comuns mortals s’estalviïn haver de pensar i sobretot decidir. Un pacte tàcit, segons el qual, com ells diuen, els més preparats (catedràtics, empresaris d’èxit, gent amb vàries carreres, doctors en teologia,...) assumeixen el lideratge a canvi de l’obediència cega del ramat, ja que aquest d’aquesta manera pot caminar segur i sense preocupacions que no siguin esdevenir carn de canó contra els manifestants del sentit comú, la racionalitat i la solidaritat.

El nacionalisme espanyol està tan impregnat de cristianisme corromput que els seus homes de fe ja no poden escandalitzar-se de res, doncs els conceptes de poder i d’influència prevalen per damunt de tot, dins l’hegemonia que aquest nacionalisme té dins les estructures de l’estat espanyol, i en especial, dins de la judicatura o l’exèrcit. La nostàlgia d’una època on tot era més senzill, un cop silenciat totalment el sofriment i la precarietat de milers i milers de persones, roman dins la memòria d’aquestes elits, per a les quals qualsevol pertorbació d’aquest silenci, com succeeix amb l’onada de llaços grocs com testimonis d’ignomínia i injustícia, és motiu de desesperació i de reacció violenta.

L’estratègia de control i supervisió, per medi dels grans medis de comunicació social, és des de la confluència d’aquests poders polítics i econòmics: la  monarquia, els estats majors militars, les curies eclesiàstiques, les comissions judicials,...  Tot plegant ignorant, la voluntat popular, el sentit democràtic, i el valor de l’experiència, en base a un tret comú: limitar sense que es noti massa les llibertats i tractar de tutelar cada dia més la vida diària dels ciutadans, amb tota mena de coartades com la seguretat pública, el benestar col·lectiu, els serveis públics,...

Per tot això, el qui viu i troba el confort en la unitat d’Espanya ha convertit aquesta visió en una religió gràcies a la participació i vinculació de l’església catòlica, per a la qual alguns detalls d’estabilitat i continuïtat queden per damunt dels més bàsics conceptes de llibertat i de respecte a la dignitat de les persones i les seves diferents realitats col·lectives o nacionals.

El nacionalcatolicisme espanyol, ara cada dia menys practicant de sagraments religiosos i d’altres expressions de fe, és una màquina capitalista al servei d’elits extractives sense cap ideologia més pròximes a la maçoneria o a  les màfies que a la teòrica tendència socialista, igualitària i progressista, a la que hauria d’evolucionar.

Déu, en el món cristià, es manifesta en la comunitat, de vida o de fe, i aquesta comunitat quan és inexistent després de la destrucció capitalista que suposa l’individualisme i el narcisisme, s’ha de reinventar en les noves expressions republicanes, amb els ideals de fraternitat, igualtat i llibertat que planen en el cor de bona part dels catalans, independentistes o unionistes, però tan lluny com sigui possible de la visió sectària que el cristianisme del nacionalisme espanyol propaga.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.