La tutela judicial, partidista i poc fiable (20/11/2018)

La tutela judicial, partidista i poc fiable (20/11/2018)

La influència de la política en l’elecció dels jutges que dirigeixen la seva pròpia organització té la seva lògica democràtica, ens agradi o no. Si la sobirania popular obté representació a través dels partits polítics, sembla ben coherent que aquesta mateixa sobirania pugui dir alguna cosa sobre qui i amb què haurà de jutjar els que s’apartin dels sistemes comuns de convivència i de treball compartit. Per tant, la recent polèmica sobre el recent control del PP i el PSOE sobre les estructures judicials de l’estat, de fet té la seva justificació i situa el problema polític espanyol de la representació a la primera línia dels problemes d’organització de l’estat.

La independència judicial viu amenaçada si certs col·lectius no obtenen la representació que els podria protegir, o si més no, considerar. Pensant bé, és dir, sense mala fe, el marc jurídic que es deriva de la representació establerta, malgrat sembli democràtica, pot deixar mudes autèntiques expressions nacionals (com és el cas del poble català) o legítimes aspiracions ideològiques que no han aconseguit una vertebració suficient (partits ecologistes, lligues ciutadanes,...). El sistema majoritari de partits, quan esdevé poc generós i recelós de les seves atribucions, esdevé tirànic, pels seus propis mitjans però també per medi de les estructures de l’estat que controla, com pot ésser el sistema judicial.

La solució en part ja està plantejada: aprofundir en la vocació democràtica. El problema que això està en crisis, i més aviat l’alienació de forces és en sentit contrari, per la via de l’autoritarisme, el secretisme i, com a resultat, la corrupció. Per aquest motiu, és diu que Espanya és un estat fallit, ja que ha abandonat la via de la transformació democràtica i de l’exigència popular, i determinades veus, recolzades per poder ocults,  s’erigeixen executors d’ordres desconegudes i, finalment, en intèrprets suprems del que és convenient o no.

L’aprofundiment democràtic, atès el malestar dels catalans, entre d’altres nacions peninsulars, exigiria que aquest poble tingués presència pròpia a les institucions de l’estat, i que la seva representació es garantís en qualsevol cas. I com deia l’estatut defenestrat del 2006, això passaria necessàriament per la descentralització dels òrgans de govern judicials, els quals podrien ésser així coherents amb la realitat nacional catalana. El mateix hauria de succeir amb les estructures militars, i tota la resta d’estructures de l’estat. Aquest accés a la representació, com a punt de partida, a la vegada hauria de traduir el pluralisme polític, amb més permeabilitat, tot evitant com ara blocs de desconfiances permanents.

La independència judicial només té sentit si s’entén com la feina d’uns funcionaris per defensar la llibertat de la ciutadania a fi de protegir l’interès general i el benestar comú, i això són referents nacionals, que en el cas dels catalans tenen una demanda permanent, que ara mateix bloqueja l’estat espanyol, per no dir, directament, els espanyols, en sentit ampli.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.