La transparència és una actitud que no poden regular les lleis (18/6/2018)

La transparència és una actitud que no poden regular les lleis (18/6/2018)

Quan els afers institucionals es redueixen al compliment legal i als instrument de fe pública vol dir que alguna cosa no funciona prou bé.  No sols per les limitacions del “vigilant” sinó també perquè, qui vigila el vigilant? La multiplicitat d’administracions i de persones que tenen accés als sistemes de poder  normatiu, resolutiu, financer o pressupostari és tant gran que fa quasi impossible fer-ne un seguiment que no sigui ocasional, aleatori o simbòlic.

Fins i tot, en molts àmbits, hi ha dubtes sobre qui és el “vigilant” que ha de vetllar pel compliment estricte de la legalitat i la justificació de les diferents decisions.  En cas de dubte, ningú fa el pas, lògicament, per allò “d’obrir melons” de transcendència insospitada.

Les normatives sobre bon govern, informació pública i transparència han estat abundants pels diferents àmbits administratius. En canvi, la percepció popular encara és negativa respecte del que fan o haurien de fer els gestors públics i els seus polítics responsables. I això és perquè totes les normatives tenen forats, més o menys grans i vistosos, que permeten canviar-ho tot per no canviar res.

Les dificultats de fons són la manca d’un discurs ètic sobre el sentit del deure que faci dels diferents responsables en aquests àmbit gent prudent i seria.  I aquesta qualitat, tot i que es pot plantejar per la via legal, prové de l’escala de valors i la formació de cada persona. Ni els coneixements ni la preparació en predisposen un bon resultat. La base de tot plegat rau en la integritat ètica, insubornable, dels qui tenen funcions en la governança.

Sovint s’ha associat el valor de la transparència, al sentit de la fe pública i de la gestió documental i de processos administratius, però el fet és que hauria d’arribar a molts àmbits. Qui sap si també els àmbits impenetrables de les relacions dels governs amb els seus partits i els seus col·laboradors, interessats o no.

Per postres, atesa la transcendència d’aquesta qualitat, per fer creïbles les democràcies occidentals, les institucions comunitàries europees també han entrat a valorar totes aquestes qüestions i han legislat en forma de denses i llargues directives, sobretot en matèria de contractació pública. Aquesta normativa, com es deia, igualment deixa temes no resolts o subjectes a una àmplia interpretació.

Les funcions de publicitat i informació acaben essent a la pràctica una de les principals preocupacions per concretar l’abast d’aquestes normatives. I sobre elles, hi ha diversitat d’interpretacions, moltes de les quals fins i tot abusives pel que fa a la intimitat i privacitat de les persones. Certament, hi ha una forta tensió entre la necessitat general i la particular, entre la transparència i la privacitat.

Si els mecanismes de control fossin independents i eficaços segurament no caldria posar a la cartellera pública tantes declaracions de bens o detalls de processos. Ara per ara, s’intenta fer , i la disparitat de criteris també acaba creant una certa confusió.

Les teoritzacions o especulacions són balderes quan hi ha persones que per la seva posició o per romandre ocults poden posar la ma a la caixa o dirigir a la seva conveniència. En aquests casos,  extrems però molt habituals, cada persona s’hauria d’enfrontar amb la seva consciència, i frenar els seus impulsos egoistes i mentiders.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.