Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La taula del 4 a 4art d’ESO (31/03/2016)
La taula del 4 a 4art d’ESO (31/03/2016)
Els professors dels instituts catalans ja encaren el darrer trimestre del curs. És el definitiu, i amb ell venen les notes finals. Per aconseguir uns bons resultats, com a mestres i com a centre, s’han d’idear tota mena d’estratagemes per reportar-los. El principal escull es com aprovar els alumnes, sense que es noti ni sigui excessivament escandalós, malgrat el nivell acadèmic i curricular dels seus alumnes sigui deplorable.
Alguns opten per baixar el nivell dels continguts, trossejant les lliçons, o no explicant res del que està previst en els programes del curs. D’altres recorren a exàmens fets prèviament a classe, que són mimètics de les respostes llargament preparades conjuntament, i sobre les quals ni tant sols cal contestar-les totes. Però la més enginyosa, és el recurs a l’examen oral, el qual consisteix, en demanar a l’alumne el què sap, i fer-li dir, amb tota l’ajuda que necessiti.
Gràcies a aquestes pràctiques, que òbviament són del tot contràries al bon aprenentatge, i que permeten disfressar els indicadors de rendiment i resultats escolars, en els períodes obligatoris, es basen en la necessitat de tutors i professors de no haver de donar explicacions en forma d’informes o avaluacions quan les àrees d’inspecció obtenen les valoracions estadístiques.
Aquesta dinàmica despersonalitza l’aproximació a cada un dels alumnes, tot emparant una més àmplia mediocritat, i enterrant les millors possibilitats de molts dels alumnes atrapats en aquest sistema educatiu.
No són els recursos disponibles ni la competència del sistema concertat el que dificulta els millors rendiments en els instituts públics. Són les males pràctiques que s’han instal·lat en la teranyina laboral d’aquests centres les que dificulten ambients de treball i esforç necessaris per engrandir tots els potencials dels alumnes assistents. La manca de disciplina i d’interès dels alumnes mina la moral dels docents, i aquests, desbordats, sobretot a l’ESO, per una munió d’alumnes sense ganes ni motivació, accepten la seva feina amb l’únic anhel d’arribar a fi de curs sense haver de donar masses explicacions.
La pressió sobre el model públic d’educació català no para de créixer, i en comptes de trobar solucions pràctiques i senzilles, amb el temps, s’hi donen més dificultats i noves exigències. El model educatiu català d’ensenyament està tocat de mort, i provocarà greus estralls socials si no s’incorporen reformes profundes.
Un model que no prima la dedicació dels àmbits directius dels centres ni la manera de gratificar-ho si s’obtenen bons resultats contrastables, no té èxit. O, encara més, sense superar una mal entesa diversitat, en base a la qual el nivell s’enrasa per baix, la dinàmica juvenil, submergida en l’economia de mercat i les crisis d’identitat, depara un futur gens esperançador per la vida en els centres i escoles.
L’hegemonia ‘bonista’, en la qual pocs o ningú volen assumir les disfuncions i els problemes reals dels estudiants, aparca el progrés de la comunitat educativa i aquesta s’escuda en una socialització impossible com únic objectiu. Quan 7 de cada 10 joves catalans recorre al sistema públic d’ensenyament, al marge de l’escola concertada, en gran part ho fa confiant en les prestacions del sistema, i en el discurs dominant, tot ignorant la profunditat de la seva activitat, fet que queda demostrat per l’escassa implicació dels pares i mares d’alumnes d’ESO en els instituts.
Les famílies catalanes viuen alienes a la realitat educativa i no són conscients, tot i acceptar-ho atesa la seva generalitat, que les coses no van bé. Els seus fills i filles perden el temps, desaprofiten aportunitats, i en tot cas, adquireixen influències i hàbits, des d’altres alumnes, gens saludables (accés a drogues toves, mals usos sexuals, aficions a jocs d’ordinador, modes insalubres d’aprimament,....). Davant de tot això, és més còmode ignorar-ho, sobretot quan tutors i professors diuen que tot va bé, i els sindicats del personal docent i d’administració i serveis només es mouen per exigir millores econòmiques i prestacions laborals.
Mentrestant, ja ara, plana la deriva de l’aprovat general, per no generar cap problema i fer veure que aquest curs s’ha treballat com cal. Tothom passarà de curs, i les poques energies i converses del claustre seran per casos anecdòtics, i segurament, per derivar solucions i respostes, cap a tercers, com assistents socials, psicòlegs o gabinets diversos que sovint no fan si no estigmatitzar encara més les difícils situacions dels joves.
Els models educatius mal enfocats, és dir, pensats i dirigits des d’àmbits polítics, pels qual el més important és quedar bé, tot parlant d’equilibri i atenció a la diversitat, acabaran passant factura, com ja passa, en forma d’abandonament escolar, fracàs educatiu, frustració dels professionals (molts es cremen per sempre) i, en definitiva, retrocés nacional. Tot plegat un luxe que no ens podem permetre, i pel qual la república catalana ha de lluitar amb medis dràstics.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.