La riquesa monàrquica i el nacionalisme espanyol (26/2/2018)

La riquesa monàrquica i el nacionalisme espanyol (26/2/2018)                   

La paradoxa de l’estancament del ingressos dels pensionistes i l’augment de la riquesa de la monarquia espanyola, escudada darrera el nacionalisme espanyol,  no és gratuïta. Allò de què els rics es fan més rics, gràcies als demés, amb sous baixos i pensions congelades, és un fet incontrovertible.

La monarquia espanyola actua com  un agent més de l’economia capitalista i ha abandonat la neutralitat ideològica, si que és que mai l’havia abraçat.  Ben al contrari, s’ha apuntat a la llista d’actors internacionals que intenta aprofitar-se de la globalització i el canvi tecnològic, sense treballar per a que aquesta sigui una autèntica oportunitat per  a tothom, amb bens i serveis accessibles per a tota la població, inclosa la dels països en vies de desenvolupament.

En un entorn econòmic que exigeix contínuament eficàcia, xoca que la presència de la monarquia espanyola no sigui tractada igual, i compti amb el favor d’algunes elits econòmiques. El malbaratament d’oportunitats que aquesta costosa institució suposa ja no té cap justificació, llevat que raons ideològiques a l’entorn del nacionalisme espanyol la justifiquin.

Les economies sempre pateixen la tensió natural entre el que suposa la innovació i la inversió, amb risc i feta per persones amb esperit lliure, i la proposta més còmoda, almenys a curt termini, de l’obtenció de rendes o l’aprofitament dels monopolis.

Efectivament, l’ideari econòmic dels monàrquics nacionalistes, tal com ja s’ha vist en les pretensions expressades pel MWC, és en el segon grup, tot configurant el tipus de plantejaments sense productivitat ni competitivitat que actuen com paralitzadors de l’activitat econòmica, i en conseqüència ofeguen l’esperit emprenedor català.

Conceptualment, la riquesa monàrquica desmotiva  l’esperit creatiu de la població, ja que el comportament i configuració d’aquesta institució és un atemptat als ideals de llibertat i d’igualtat, tant pel seu origen com per la seva activitat. 

La monarquia espanyola, a la pràctica, només s’ha compromès en la defensa, a ultrança, del nacionalisme espanyol, i els gestos envers els continguts constitucionals espanyols han estat escassos i irrellevants. Lluites transversals com la millora del salari mínim, les rendes garantides, la sanitat universal, l’acollida de refugiats, .... entre molts altres temes sempre han estat rebutjats o ignorats per el rei, la seva família i la seva institució, la qual no repara en despeses a l’hora de prendre partit en la liquidació cultural i nacional dels pobles peninsulars, la persecució de drets i llibertats que discuteixin la seva persona i entorn, o en la promoció de la industria armamentística per raons merament crematístiques.

Fins i tot, pels que serien els seus principals valedors, els conservadors espanyols, la monarquia espanyola ha estat un autèntic fracàs en la defensa dels valors familiars (la fidelitat matrimonial, la família àmplia,...), la defensa de la vida (la lluita contra l’avortament o la defensa dels valors de la maternitat,...), la restitució dels valors morals cristins a la vida pública,... entre molts d’altres.

La monarquia espanyola, al decantar-se per una opció nacionalista, ha esdevingut una caricatura d’un poder econòmic que viu dels monopolis , l’especulació i l’extracció de rendes. Per això, la seva presència en el MWC, més enllà de la provocació que suposa dins el clima polític català a resultes de la proclamació de la república catalana després del referèndum d’autodeterminació vinculant de l’1 d’octubre de 2017, és un ontrasentit absolut, ja que les noves tecnologies i el progrés tècnic precisament volen superar i anorrear el marc i l’ambient en el que se sustenta aquesta anacrònica i caduca institució.

La monarquia espanyola, pel que exemplifica de monopoli i de proteccionisme, des de que s’empara exclusivament dins el context del nacionalisme espanyol, esdevé un tap en l’ascensor social de la població.

Els catalans, en general, sempre havien treballat per ascendir laboralment, dins de la mateixa empresa, en un treball pacient d’anys. El model d’externalització de serveis i producció que empara la monarquia espanyola ara impedeix fer-ho, ja que cada empresa només toca un petit àmbit de prestació de serveis o de producció, tot formant un sistema d’empreses satèl·lit, amb sous baixos o molt baixos, que lluiten entre elles a l’hora de prestar els seus serveis a les grans corporacions monopolístiques.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.