La reforma territorial dels envejosos(24/02/2016)

La reforma territorial dels envejosos(24/02/2016)

El document d’acord entre PSOE i Ciutadans, de 66 pàgines, dedica un paràgraf de 6 línies per tractar la qüestió territorial. Tot i que és l’element més important, i que motiva la raó d’ésser d’ambdues formacions polítiques, les propostes són les següents, totes elles buides de cap novetat que mereixi la confiança sobre la bondat de les seves intencions.

El text literal és el següent: la revisión del Título VIII para suprimir los preceptos ya obsoletos –sona molt perillós aquest punt, doncs pot amagar una involució de gran profunditat, per una idea d’Espanya impossible, impròpia de les necessitats pràctiques que la ciutadania necessita, sobre el mutisme i passivitat del PSC resulta escandalosa i la quimera de Ciutadans una provocació majúscula-; incorporar las denominaciones de las CCAA y ciudades autònomes –no sembla que això afegeixi res de nou, en tot cas, podria haver d’entrar a fer el llistat de regions i nacionalitats per separat, fet que es va suposar l’any 1978, però que ha quedat del tot desvirtuat amb els any, ara mateix aquest punt sembla poc urgent doncs els propis estatuts d’autonomia són els que ho determinen, igualment seria una important regressió, que la denominació no fos producte del principi d’autonomia; garantizar la igualdad de trato de todos los españoles, sea cual sea su Comunidad de origen o residencia –les referències al principi d’igualtat de l’article 14 de la Constitució no semblen suficients, i per tant de quina igualtat es parla, l’abast d’aquest acord és del tot confós, i podria amagar una harmonització territorial i autonòmic per la via de la reforma constitucional-; determinar con precisión las competencias del Estado y las de las CCAA y la incidencia en las mismas de los hechos diferenciales reconocidos en la Constitución –el problema d’aquesta afirmació és que els fets diferencials no estan reconeguts a la constitució de forma clara, i queda el dubte de si aquesta constitució és la reformada o l’actual, en aquest redactat hi ha un parany greu, sobre el que cal desconfiar-hi molt, denota una mentalitat opaca i maquiavèl·lica molt poc ciutadana y socialista -; establecer los principios del sistema de financiación autonómica (autonomía, coordinación, suficiencia, solidaridad, en los términos interpretados por el Tribunal Constitucional) –però no parla del principi d’ordinalitat, sense el qual l’esforç de tributació català no es veu mai recompensat, i sempre s’anivella per deixar Catalunya i els catalans en els seients del darrera, causant una asfixia i cansaments que per si sols ja ens haurien d’haver apartat definitivament d’Espanya i el seu règim d’explotació-; establecer los instrumentos de cooperación –de que serveixen les meses sectorials o semblants si després no són operatius o fan nosa a l’Estat, com per exemple és el cas de la Junta de Seguretat de Catalunya, i això que és un tema sensible i rellevant com la seguretat, i tot i així gairebé no s’ha reunit mai-; definir el alcance del principio de lealtad constitucional –aquest tema de la lleialtat pot obrir una porta d’esperança en la reflexió necessària que cal dur a terme, ja que només es planteja el criteri de lleialtat en el models territorials federals, sempre que els estats federats tenen importants responsabilitats i competències, fet que segurament, tal com es planteja l’acord, seria del tot innecessari- ; determinar el papel y la responsabilidad del Estado y de las CCAA en relación con la pertenencia de España a la Unión Europea –certament és un punt de l’acord igualment desconcertant, ja que sembla que posi en dubte les possibilitats de diàleg o participació molt escasses que algunes propostes nacionals i autonòmiques han desenvolupat davant les diferents institucions europees, però tot i escasses provoquen recel i menyspreu, és per plegar i marxar-.

Per tot això, és decebedor i frustrant que la maduresa democràtica espanyola, sobretot després de diferents resultats electorals, sigui tan rància i pobre. Tot plegat esdevé greu quan, sense embuts, admeten com condició per l’efectivitat de qualsevol punt de l’acord (malgrat sigui molt important) sigui, en tot cas, oponerse a todo intento de convocar un referéndum con el objetivo de impulsar la autodeterminación de cualquier territorio de España.

Si més no, en el llenguatge del diputats, aquesta terminologia internacional ja denota, indirectament, fins a quin punt, aquest és l’únic tema central de l’acord espanyol contra Catalunya (el segon tema, les atribucions del Senat, igualment hi  està vinculat).

Un acord que seria possible gràcies a molts catalans (del PSC i de Ciutadans) que admeten obertament les seves ambicions personals amb aquest acord, per damunt de la lleialtat nacional (catalana) que ho espera tot d’ells.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook