La pugna entre l’economia i la política, el cas català (26/10/2018)

La pugna entre l’economia i la política, el cas català (26/10/2018)

Ja es veu, sense entrar en detalls, que no anem bé, i que el mètode del xut cap endavant no durarà sempre ja que la bola de neu no para de créixer. Ni amb valors ni amb medis és possible mantenir el ritme actual, com a societat i com a persones.

Tot i la resistència de l’economia catalana d’aquests darrers anys, el seu esgotament no es pot descartar: problemes amb les infraestructures, manca d’energia assequible, problemes d’impagaments, augment dels delictes, dificultats a la globalització,... són més enllà de motius de competència i de mercats, raons de sobres per abandonar inversions o desdir-se de l’esforç humà i familiar que suporta bona part de la petita i mitjana empresa d’aquesta país.

Els polítics espanyols, i en certa mesura també alguns de catalans, molt influïts per una determinada visió especulativa de les potestats públiques, neguen que existeixi cap problema, i per això, sense més, han presentat uns pressupostos socials, que suposen més pressió fiscal i més despesa pública.  Les raons d’interès general queden dissimulades en polítiques progressistes que no analitzen les reformes de fons imprescindibles sobre el sistema judicial i el de l’administració, com principals focus de problemes i de desavinences d’un estat en descomposició.

L’economia ha estat, històricament, la vàlvula d’escapament de la creativitat i de les ànsies de progrés de molts catalans. Els seus propòsits s’han situat en el terreny de la fàbrica o del despatx, i també en el familiar, viatjant o estudiant. Això ha permès a l’estat espanyol viure còmodament, tot traient el suc al màxim d’aquesta manera de fer, en certa mesura innocent i poc contundent. Ara els polítics autonòmics fan igual, d’una manera mimètica. Tot plegat en el que es coneix com dedicar-se a l’hortet, més enllà dels afers públics o de les necessitats nacionals (catalanes).

Aquesta dinàmica, en el darrer any, s’ha invertit lleugerament, atès que els costums ben arrelats no canvien d’un dia a l’endemà. Cada dia, pot haver-hi més catalans, també autònoms o empresaris, que vegin, més enllà de la seva condició de consumidors, com la política ha de menjar-se part del seu espai de confort, i assumir pèrdues o tancaments si amb això les prioritats generals canvien, en bé de la llibertat.

Ja antigament es deia que és millor menjar poc i pair bé que no fas massa i quedar fart. Per això, hom ja veu clar que el progrés econòmic només té sentit dins del progrés polític, que pels catalans passa per la llibertat i la reconstrucció nacional, ara per la via de l’exercici pacífic del dret d’autodeterminació.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.