La protecció i la seguretat en qüestió (10/1/2018)

La protecció i la seguretat en qüestió (10/1/2018)

En moltes persones, catalanes o simplement demòcrates i amants de la llibertat, ha sorgit i s’ha manifestat una decisió personal a favor de la república catalana, com espai polític de millores socials i benestar nacional. Tanmateix, atesa l’oposició visceral dels monàrquics nacionalistes (també anomenats unionistes o constitucionalistes) aquesta determinació republicana esdevé un repte.

Sorgeix per aquestes persones una important preocupació: qui les protegeix i qui les defensa. Totes elles, en general, es troben desemparades davant la maquinària policíaca i judicial del regne espanyol. Algunes, fins i tot, se senten instigades contínuament, i d’altres, no cal dir-ho, senten en la seva pròpia pell la repressió en forma de citacions o empresonaments. La persecució, com espiral repressora, en aquest context, sembla que no tingui límit.

El desig de molta gent que té les preocupacions quotidianes del treball, la família, l’educació dels fills i moltes altres, ara a més passa per tenir suport i confiança a l’hora de defensar i mantenir les seves conviccions republicanes, al servei de Catalunya, en la seva concepció més àmplia d’espai divers i obert, sense connotacions nacionalistes ( com succeeix en el cas espanyol).

Hi ha col·lectius que comparteixen grans afinitats i això els hi permet afrontar l’adversitat nacional que estem patint els catalans amb més optimisme, pel fet de tenir, un cert encara que limitat, recolzament del grup.

Però, tot sovint, al no existir una estructura estable de relleus i de compromís, apareix la malaltia del desànim o del distanciament, com a principal aliada del nacionalisme absolutista. Aquesta epidèmia és deliberadament propagada des de les televisions públiques i privades espanyoles, i sobretot a través de les xarxes socials, fins al punt de que es recomanable assumir quarantenes o similars, per evitar-ne el contagi.

La normalització de l’absolutisme unionista produeix una gran tristesa a les persones i a les famílies, i fins i tot, dolor pels qui tenen causes judicials injustes en curs. Per consolar aquesta situació no hi ha pal·liatius que no siguin el sacrifici i la lluita, tot forjant així, de retruc, el caràcter de la república catalana.

L’esperit més jove, fet de decisió i altruisme, és la millor esperança que podem compartir. Aquest joves que han de marxar lluny per poder treballar o que no tenen les millors oportunitats de prosperar han assumit que la dimensió pública de les seves preocupacions és molt important, i que per tant, els hi suposa compromís i dedicació.

Els ideals republicans de llibertat, igualtat i fraternitat no deixen ningú indiferent, i deixen senyals profunds en les persones que, sense prejudicis i amb voluntat, es neguen a acceptar un relat caduc de tipus monàrquic i immobilista.

Qualsevol treball en aquesta línia, per insignificant que sembli, té unes repercussions molt notables, ja que abunden en el sentit més lògic de les veritats permanents: les imposicions d’una minoria amb, principalment, interessos econòmics no poden prevaldre sobre l’interès general.

La maduresa política que els catalans adquirim com a societat gràcies a les disquisicions constituents que d’una manera molt indirecta s’han iniciat suposen un repte continuat. Els consells, majoritàriament, s’intercanvien de forma oberta i transparent, amb tots els perills que això genera, però és la millor manera d’assolir la complicitat irreductible per a un sentiment comunitari que es vagi enfortint i engrandint.

Davant l’abandonament per part de la monarquia unionista de la voluntat popular i de les sanes aspiracions democràtiques de la gent es va construint la república catalana, i els seus espais socials, cultural i polítics, així com econòmics, i cada dia, tindran més seguidors, a l’espera de poder assolir la tranquil·litat i seguretat anhelada per tots.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.