La política dels que manen: operació Sànchez (27/6/2018)

La política dels que manen: operació Sànchez (27/6/2018)

L´èxit de la moció de censura que ha dut al Sr. Sànchez a la presidència del govern espanyol ha estat sorprenent. Vist en perspectiva, ja es veu que no l’ha guanyat ell, si no que alguns han deixat de donar suport al Sr. Rajoy. Potser la millor prova d’això és la retirada total d’aquest darrer de l’escena pública. Els més influents, potser del tamany dels consellers delegats dels grups bancaris com el Santander o Caixabank, han vist que l’operació del PP i Ciutadans feia implosionar l’estat espanyol sense cap sentit. La seva carrera de greus conflictes i provocacions no duia enlloc, i han dit prou.

El temps demostrarà com de “fort i estable” serà el govern del Sr. Sànchez. No ho serà, tinguem-h clar, per les seves qualitats, ho serà pels suports ocults que el Sr. Rajoy va perdre en les llargues hores la tarda de la moció de censura, on va descobrir de fins on havia arribat la seva quimera imperial espanyola sobre Catalunya i també sobre els espanyols. En aquest debat intens, va amenaçar de deixar-ho tot, i tampoc va obtenir suport. Van preferir esventrar aquest partit nacionalista espanyol, com ara succeirà en la lluita fratricida per a la seva direcció.

El govern espanyol actual funcionarà simplement aplicant una lògica de distensió i de normalitat, a la qual havia caigut el PP segurament pressionat per la impaciència de Ciutadans. Ambdós partits espanyols s’havien cregut, com ho demostren els diners gastats i les disposicions aprovades (principalment, la del trasllat d’empreses fora de Catalunya) que l’aposta catalana per la independència seria efectiva i tindria contingut real, encara que no tingués exèrcit ni estructures d’estat ni suports internacionals. Van actuar com autèntics aficionats de la política caient de quatre grapes sobre els plantejament polítics i ideologies d’una petita part del catalanisme que havia fet forta la idea dels drets polítics i civils dels catalans. En concret, el dret a l’autodeterminació, com autèntica clau de volta de la trajectòria nacional de qualsevol poble que madura les seves responsabilitats i creu en les seves capacitats. Però res més!

En aquesta tessitura es mourà, igualment el problema dels presos polítics, autèntic error espanyol d’incalculables efectes, i que no ha fet si no justificar la causa catalana pels drets civils i polítics dels pobles. Una jugada extraordinària de la intel·ligència catalana, i que l’exili lidera amb notori èxit. Fins i tot ahir , la cancellera Merkel ja deia que si hi ha estat de dret el Sr. Puigdemont és ben lògic que romangui lliure a Alemanya , tot plegat com una missiva clara als errors del Sr. Rajoy (de PP i Ciutadans)  sobre la causa de les persones durament empresonades en penals espanyols, sense judici ni causes clares.

Al final, en el conflicte entre Catalunya i Espanya (i no entra entre catalans, com diu el Sr. Campuzano, i d’altres seguidors del discurs de la desconfiança) prevaldrà el sentit de reciprocitat, segons el qual el perducidi d’alguna de les parts empitjora la d’ambdós. Acusar-se mútuament, encara que sigui de forma asimètrica, provoca pèrdues greus en els beneficis de catalans i espanyols. A Catalunya han de poder viure-hi espanyols tranquil·lament (com fins ara)  i a Espanya els catalans han de tenir àmplies prerrogatives (sense excuses).

Per això la política dels que manen (que no són ni els diputats ni els governs) han près una postura clara: deixar caure el projecte del PP i de Ciutadans per dos motius clars, primer perquè la seva toxicitat social faria irrespirable l’ambient general i segon perquè les raons catalanes tenen molta lògica i versemblança i quasi ningú arreu del món les discuteix o les ridiculitza, com passa amb les espanyoles.

Els CEO (alts directius de multinacionals), com em deia un amic, ho són perquè tenen una visió a 10 anys vista i saben on se la juguen de debò. I en aquest conflicte entre catalans i espanyols ja es veu que tal com ho plantegen PP i Ciutadans la solució seria molt negativa o catastròfica. La visió madurada de dues nacions amigues que parlen i construeixen juntes els seu futur dins d’Europa és molt més assenyada i plausible, i tot i que té algunes complicacions és la més senzilla de totes.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.