Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La nova derrota dels impulsors del 155 (24/7/2018)
La nova derrota dels impulsors del 155 (24/7/2018)
L’equip del govern espanyol que va caure en la darrera exitosa moció de censura al Congrés, ha tornat a caure, aquesta vegada més baix, dins la seva pròpia formació política de dreta extrema.
Els qui van dissenyar un pla cerebral per escapçar els valors democràtics a Catalunya, tot negant la validesa dels resultats obtinguts a les urnes, sigui per medi del referèndum d’autodeterminació o sigui per les eleccions autonòmiques del 21 de desembre de 2017, ara són al carrer, del govern espanyol i del seu propi partit. Durant set anys han fet mans mànigues per destruir en comptes de construir, per confondre en compte d’aclarir i per enredar en comptes d’explicar. Tot i que sigui per poc, al final han caigut, ells mateixos i s’han exclòs de l’escena política.
I la liquidació ha vingut com a resultat de la mateixa criatura que han alimentat i empès amb desfici, en totes les seves formes possibles: l’anticatalanisme. Per posar més banderes als balcons i per accentuar un nacionalisme espanyol més intransigent, tot i no semblar real ni possible.
La joventut espanyola que s’impregna de nacionalisme, com una de les més elementals formes de populisme, viu negant la realitat, tot assumint tots els costos possibles d’una manera inconscient àdhuc irresponsable. De fet, és el darrer motor que els mou, en un context de corrupció generalitzada i d’esgotament del sistema. En molts sentits, són l’expressió d’un fracàs anunciat que estan disposats a negar a qualsevol preu. Si cal mentint a tort i a dret, entre d’altres accions dolentes.
En canvi, la sort de la joventut catalana s’entén creativa i plena de projectes. Fent un ús ampliat de la ironia i l’astúcia, en un exercici, potser, excessivament il·lusionat, pel que fa a una esperança de reforma o d’evolució dels espanyols. Vet aquí, el seu únic pecat, tenir la remota convicció de que des d’Espanya es farà un pas o un exercici de crítica prou profund per admetre l’existència del poble català i el seu dret inherent a l’autodeterminació.
És així, com poc a poc, per la via més lenta, l’assimilació entre autodeterminació i unilateralitat, dins un context democràtic de pau i convivència, es va convertint en la resposta més assenyada i viable possible, en el que s’espera que sigui un xoc entre una realitat catalana en marxa i la retòrica nacionalista espanyola. Tot plegat, en un context en què com europeus, no hi hauria d’haver diferències que no fossin les estrictament nacionals, dels pobles que habitem aquest vell continent.
Els discursos de masses sovint es justifiquen com eines de mobilització i agitació creient que els mateixos discursos tant poden escalfar com refredar els seguidors, i sense importar els danys o perjudicis, de caràcter residuals, que poden ocasionar. Els polítics experts en aquesta tradicional manipulació la titllen de mal menor, i tot sigui dit, amb més o menys intensitat és patrimoni de tots, siguin catalans o siguin espanyols.
Jugar, a plaer, amb els sentiments de les persones, fets de records retallats o de vivències contingudes, és una greu responsabilitat, i si es fa sempre hauria d’ésser amb la neutralitat suficient per buscar el bé comú i el progrés general de les persones, dels pobles i de les civilitzacions, i no com fins ara es venia fent des d’instàncies del poder estatal espanyol.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.