La millor sèrie en molts anys (10/3/2015)

La millor sèrie en molts anys (10/3/2015)

L’aportació pública de la família Pujol durant les seves intervencions dels dilluns a la Comissió Parlamentària sobre el Frau i l’Evasió Fiscal ha estat una gran lliçó d’economia real. En contra del que pretenien els diputats, sense excepció, i per motius diferents, les compareixences dels fills del President Pujol han demostrat el valor i la necessitat d’una determinada manera de fer.

No cal recordar que Catalunya, com a país, no té recursos naturals ni una posició estratègica favorable, i per això, ha d’espavilar-se en mètodes i argúcies per a crear riquesa. Aquest punt de partida, sovint obviat pels diputats, però especialment pels representants de la dreta del BOE o PP, havia d’inspirar les cauteles i malfiances del nostres representants. I la realitat ha estat diametralment oposada.

Als diputats no els interessa, el més mínim, com es crea la riquesa, com s’atrauen capitals o com s’amplien inversions. Quan els senyors Pujol Ferrusola explicaven, el que és notori i habitual, a llocs com ESADE i IESE, per cert, un àmbit més de creació de riquesa que ens distingeix, els diputats ho titllaven de distracció amb dades i detalls. Dades i detalls que no són trivials, però que segurament avorreixen als senyors diputats, en general, acostumats a cobrar pel simple fet d’estar adherits a una llista electoral.

Dades i detalls que sovint són  la cara i la creu de centenars de llocs de treball, i per tant, d’optimisme i il·lusió per a tanta gent. Però si tot plegat, es posa en el context del frau i de l’evasió fiscal, encara resulta més clar, si tenim en compte la càrrega fiscal que suportem i la facilitat en que legisladors i governants fonen els diners públics.

La gran utilitat d’aquestes compareixences ha estat no sols conèixer com és el món dels negocis en realitat, ens agradi o no, o sigui més o menys acceptat, sinó ho molt que depenem d’ells. No hi ha capitalisme d’amiguets o de famílies, ni coses semblants, fruit de la fantasia dels parlamentaris, sinó arriscades o estudiades inversions que s’han de basar en la confiança i la complicitat de les parts, normalment més fruit d’acords no escrits que de llargs contractes plens de clàusules. El professor Brian O'Connor Leggett, professor d’IESE irlandès establert al nostre país (https://www.iese.edu) sempre ha remarcat la importància de les relacions interpersonals en el món de l’empresa i dels negocis.

Per tant, l’aportació parlamentària de la manera de fer i actuar dels germans Pujol ha obert els ulls a molts ciutadans, no sols pel seu esforç personal (tots podrien haver estat mediocres i anònims empleats de qualsevol corporació privada o, fins i tot, per mèrits, uns senzills funcionaris d’escalafons intermedis) sinó sobretot perquè han sabut expressar, callant i per no donar arguments a l’enemic, el vertader motiu del seu compromís: Catalunya. El patriotisme català és discret però encara ho ha d’ésser més quan el que es pretén ésl minar determinades estructures nacionals: la manera de fer i de sobreviure. La victòria de la família Pujol a resultes de les compareixences és clara: no han cedit davant la provocació espanyolista (més aviat són cosmopolites i poc reaccionaris) i han explicat la gran feblesa sobre la que se sustenta la nostra economia (hom només pensa en gastar). Davant d’això, tot sigui dit, és difícil estar animat, i sense ànims qui farà progressar aquesta nació mil·lenària? Sobre l’excusa per conèixer tot això, l’autoinculpació del President Pujol del 25 de juliol de 2015, només calia haver-ho entès com un error fet públic i també com ja va manifestar Mn. Josep Maria Ballarín, com una decisió sense males intencions. Però, benvinguda excusa!

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook