La millor opció: noves eleccions (27/4/2018)

La millor opció: noves eleccions (27/4/2018)

La mentalitat comercial dels catalans i la mentalitat política necessària xoquen en aquestes hores baixes de la república catalana en què el discurs i el relat del full de ruta d’èxit de l’autodeterminació de poble català, que fins ara s’havia formulat, queda ofegat per l’ofensiva judicial i policial del sistema autoritari espanyol.

Els presos polítics catalans, i el govern legítim a l’exili, són defenestrats, sense pietat, pels polítics en exercici a Catalunya, per passiva entre les seves pròpies files, o per activa, des de l’oposició. Objectivament, és una actuació que xoca  i sorprèn, quan després de mig any, pràcticament no s’ha mogut cap peça que no sigui més repressió i més desconfiança.

Hom va creure que el desllorigador seria el resultat de les eleccions del 21 de desembre de 2017, atesa la seva immediata convocatòria després d’aplicar, arbitràriament i sense cap dubte, l’article 155 de la CE, tot liquidant l’autonomia política i els drets civils i personals de moltes persones. Però no ha estat així, i no ha canviat res.

En general, els catalans viuen atònits, i bloquejats pel que suposa tot plegat. Les bandes del cúter campen sense límit, amb la protecció tàcita dels cossos i forces de seguretat de l’estat, incloent, com és lògic, els mossos d’esquadra, i els polítics del PP, i els seus col·laboradors necessaris del C’s i PSC, aixequen un mur de silenci i asfixia a tot el que té relació amb els resultats democràtics, i el valor decisiu del recompte del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017.

Davant d’aquest escenari, preocupant, i molt angoixant, s’imposa una reflexió madura i sincera. L’emancipació catalana no sortirà de franc, sigui pels mètodes que empraran els dirigents espanyols (judicialització i repressió)  o sigui per la divisió i assetjament que s’escometrà dins el teixit social català de forma maliciosa.

En aquest escenari, és clar que s’imposen nous deures pels catalans, tots ells molt difícils d’assimilar de cop i volta. Primer, i més important, és admetre que és una cursa de resistència, i que per tant cal saber dosificar forces, tot i mantenir viu el xoc entre la legalitat democràtica sorgida del referèndum d’autodeterminació amb la declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 i les estructures autoritàries i obsoletes de l’estat espanyol i dels seus líders nacionalistes. Per això, calma i reflexió, treball de base, i enfortiment d’organitzacions transversals i del sentit comunitari. Més societat civil i teranyina de complicitats.

I en segon lloc, mantenir i reforçar el bloqueig institucional, recorrent a la darrera, o no, arma pacífica que queda disponible, que és el recurs a les noves eleccions, les vegades que faci falta. Ara mateix, l’escenari d’un govern espanyol havent de tornar a convocar eleccions per haver frustrat qualsevol solució democràtica des del Parlament de Catalunya és la solució més adient per projectar la postura del nacionalisme espanyol contra Catalunya, arreu del món i també en clau interna a fi de recuperar un full de ruta d’èxit, sense recórrer a mètodes no violents.

L’autonomia catalana i l’autodeterminació no tenen necessàriament que relacionar-se. De fet, hom ha admet a hores d’ara, que la Generalitat de Catalunya va tenir una nul·la implicació en l’exercici d’aquest drets fonamental que assisteix a tots els pobles. El diàleg entre nacions veïnes, Catalunya i Espanya, ja és de fons el més necessari quan encara no han empitjorat les condicions econòmiques i estructurals que no trigaran a fer acta de presència (encariment del diner, exposició del deute, pèrdues competitives, pressió fiscal inassumible,...).

La Unió Europea, com està succeint amb el Brexit, vol incrementar la transparència dels processos de negociació i de solució política que afecten els nivells d’estabilitat regional  dins del seu territori.  En aquest escenari, la presa de decisions, que tenen relació amb el retorn d’inversions o les facilitats comercials, han de tenir l’aval de la transparència i de l’efectivitat.

Per això, el tema de l’autodeterminació catalana ja no és possible que quedi tancat en fals, per medi d’un govern autonòmic de màniga ampla, com sembla que es vol proposar, i per medi d’un candidat i un govern dòcils a les pretensions descrites.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.