La lògica de la por pot funcionar per fer recular l’independentisme? (13/11/2017)

La lògica de la por pot funcionar per fer recular l’independentisme? (13/11/2017)

La llei de l’embut que aplica Espanya (no els espanyols, molts dels quals, fins i tot veïns, són excel·lents persones) ja és desenvolupa sense complexes. Amplis sectors socials, i acadèmics, posen de manifest la flagrant vulneració de drets fonamentals que cometen les autoritats espanyoles, en forma de retencions injustificades, registres sense manament  judicial, identificacions policials per raons ideològiques,... entre moltes altres.

L’esperit democràtic no s’improvisa, forma part de la cultura i del civisme, fruit d’un respecte i una formació que cal cultivar durant anys, per això no cal esperar que Espanya faci cap canvi, més aviat cal tenir en compte que es pot radicalitzar molt més i esdevenir una autèntica tortura per a tots els que no es dobleguin a les seves posicions autoritàries. Caldrà continuar sabent viure amb aquest tipus de companyia.

El més greu és que el discurs centralista és confós i propagandístic: ni fan el que diuen (una democràcia equiparable amb qualsevol d’Europa) ni expliquen les seves autèntiques aspiracions (arrasar les dissidències i sotmetre, al preu que sigui, les accions organitzades per fer efectius determinats canvis institucionals o d’organització social).

En aquest sentit, de fons hi ha el dubte de si realment hi ha una ideologia ètnica, segons la qual el que fa nosa és la diferència quan aquesta tracta de fer possible, encara que sigui democràticament, les seves aspiracions. La superioritat espanyola, en conseqüència, tractaria d’eliminar les minories catalanes, basques,... tot fent del projecte espanyol una concepció unitària de forma totalment absoluta (les peculiaritats regionals només s’admetrien com a diversitats folklòrica, com tal vegada va succeir durant la dictadura del general Franco).

Si fem cas a la història, cal dir que no ens deparen bones expectatives. Ben al contrari, caldria confirmar que la repressió augmentarà i es farà més indiscriminada (com a règim de terror, tal com va succeir l’1 d’octubre de 2017, en que van patir igualment els que no van viure en les seves carns càrregues policíaques però que les esperaven d’un moment a un altre). Espanya cada dia serà més inflexible i es refiarà menys de tots el que vingui o sigui de Catalunya, incloent, mal els hi pesi, i per al seu més profund disgust, tot el col·lectiu de col·laboracionistes catalans (deixant de banda els pròpiament  espanyols residents aquí que s’organitzaran com a minoria, amb tota seguretat).

El terreny català els espanyols el fan pantanós, com ho va ser durant la Guerra Civil. Caldrà derivar la sort catalana cap el terreny de la democràcia i la república, com un intent impossible de transformació espanyola? De fet, ja s’està fent, i és, en suma, una de les conseqüències, llevat que es rectifiqui, de la “lògica de la por” que es vol imposar a la població dissident amb l’espanyolitat.

El 26 de setembre de 2017 (amb la detenció de càrrecs institucionals catalans, com a medi per impedir el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre) ja no es va actuar sabent les conseqüències de tot plegat.  El Parlament s’hauria d’haver aplegat per condemnar d’urgència la ingerència en la vida institucional del país, i el govern també hauria d’haver pres la iniciativa donant les instruccions que  van prendre, insospitadament, els líders de l’ANC i d’Ommium.

La passivitat d’uns i altres ens deixa a tots els ciutadans indefensos. Les investigacions de la policia espanyola sobre l’actuació del Mossos el dia  1 d’octubre, i els dies anteriors, deixarà clar que no hi havia instruccions: hi havia el buit, en forma de passivitat, indefinició i perplexitat.  Efectivament, des les instàncies de seguretat catalana, tot el procés no tenia damunt la taula cap opció d’enfrontament amb elements espanyols descontrolats en el millor dels casos, o d’altres, que actuant amb autorització judicial s’haguessin d’atenuar o alentir per obtenir una praxis policial més democràtica o asserenada. Segurament, a resultes dels registres que s’han fet es comprovarà ni més ni menys que tot això.

Més que mai el “problema català” roman viu, i la gent quan s’organitza perd la por, i se sent recolzada i estimada pel seu poble, i així restem a l’espera d’un lideratge institucional que ens tregui del pou de misèria cívica i persecució policial espanyola; però tanmateix ens calen dues netes aspiracions : organitzar la defensa dels valors democràtics i republicans, sense cap base ètnica, d’una banda, i de l’altra, prescindir de qualsevol aportació generosa o còmplice provinent d’Espanya la qual segur que acabaria enverinant qualsevol opció d’alliberament (seguint l’exemple de Portugal, al peu de la lletra).

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.