Anàlisi de l'actualitat i divulgació

La lògica armada (16/11/2015)

2015-11-16 08:33

La lògica armada (16/11/2015)

La joventut, per escàndol de la gent gran o amb experiència, és una etapa de la vida disposada a assumir tota mena de riscos, fins i tot, els més inversemblants. Per això, amb un determinat relat i disposició de medis, és relativament senzill reclutar persones joves disposades a les més temeràries activitats. En aquest sentit, l’elevat atur juvenil, arreu d’Europa, però també a Catalunya, i les frustracions pròpies de l’adolescència, on tot ha d’ésser blanc o negre sense opció a les més lleus matisacions, enmig d’una societat sense un teixit social integrador, amb greus crisis familiars i de conviccions personals, permeten unes condicions òptimes pel cultiu d’opcions extremistes, àdhuc terriblement violentes.

Certament, el poder atractiu de la violència, com activitat contundent i de gran impacte, tant social com mediàtica, igualment sedueix entre aquelles persones, que per edat, volen acció i el seu moment, malgrat sigui efímer, en la història. Totes les generacions humanes, de forma recurrent, estan cridades a regular i dosificar aquesta tendència destructiva, en les seves diverses expressions armades o terroristes, allà on sigui i pels medis que sigui. Reconduir aquesta força humana no és senzill,  si com sembla, de forma freda i calculada, darrera d’aquest joves hi ha poderosos interessos amb clares intencions de subvertir una determinada política.

Sense saber-ho, com passa amb les temptacions quotidianes de les drogues, l’alcohol o la banalització del sexe, per part d’uns poders econòmics occidentals, principalment, les ànsies juvenils són manipulades, i els propis joves víctimes de les seves aspiracions, genuïnament altruistes, tot i que moltes vegades no siguin encertades. Per això, davant d’aquesta oferta occidental per anul·lar i postergar, fins a silenciar-les, les  aspiracions juvenils de justícia i dignitat, en una nova oportunitat generacional, certament naïf, per redreçar el rumb de la història, és fàcil que qui s’hi reboti es trobi aïllat, i possiblement atrapat en un món d’extremismes desconeguts.

Per això, els experts en moviments alternatius revolucionaris, de tipus armat, terrorista o violent, de tot tipus i orientació, no paren de denunciar públicament la necessitat d’aturar la creació de guetos o barris exclosos de la quotidianitat, on les delimitacions culturals esdevenen excloents i els medis d’informació i d’intercanvi, en prou feines, hi penetren. Són barris o sectors plens d’antenes parabòliques, en el cas de tractar-se de poblacions immigrants o forçades a desplaçar-se, o carrers i places dominades per grups de joves que imposen les seves normes i condicions, tot atemorint la població, usant un fals discurs dissuasiu sobre la necessitat de la seva presència.

Avui, en dia, l’oferta occidental ja no és cristiana, doncs no té cap meta ni valor prou elevat per les ànsies de futur dels més actius i decidits, on avocar la seva radicalitat interior cap a projectes de vida absoluts, com en d’altre temps van ser-hi, i segurament continuen havent-hi però resten desconeguts, com per exemple, els de vida religiosa missionera o d’avantguardes humanes d’exploració.

L’oferta occidental pels joves d’aquí, però també pels joves d’ambients culturals provinents de països desestabilitzats o en greus conflictes és molt frustrant, ja que no té un horitzó ideològic, finalista o transcendent sobre el qual fonamentar-se. Tot plegat és avorrit i consumista, en imaginaris produïts pel cine d’aventures, enmig de diversions fetes en base a l’alcohol, molts joves només esguarden el cap de setmana com temps d’embriaguesa, drogues, gràcies al fàcil accés a tota mena d’estupefaents, i sexe a dojo, en un desenfreno contrari a les lleis naturals de la vida i de la mort.

Segurament, la radicalitat religiosa, sigui quina sigui, no és la resposta, com tampoc ho és el buit present, on la laïcitat ha desvinculat les persones i les comunitats, fent les societats temeroses d’elles mateixes i colpidores per la seva duresa, amb indiferència professional allà on n’hi hagi.

És per pensar-hi, tot aturant-nos en la perspectiva del que estem fent, de manera inconscient i sense adonar-nos, tot obrint als ulls i mirant al veí o veïna de davant o del costat. Res més difícil i més cert, però també més llunyà i impossible, origen indubtable dels mals d’avui, i que els joves, d’on siguin, ens recorden.

 

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista