La llei ha d’ésser obeïda sempre? (31/5/2018)

La llei ha d’ésser obeïda sempre? (31/5/2018)

El desastre polític espanyol és majúscul des de la sentència judicial sobre un cas de corrupció que incrimina directament el PP i persones vinculades amb el govern espanyol. Aquesta condemna que com totes es fonamenta en una sèrie de fets delictius provats ha tingut, escandalosament, un càlcul d’oportunitat des de les autoritats judicials, ja que han ajornat, de forma prou evident, la seva publicació a l’espera d’un acord polític entre el PP i el PNB que permetés aprovar els pressupostos generals de l’estat. Només aquest fet, del tot greu i molt rellevant, fa que sigui necessari escometre una profunda i severa reforma del poder judicial, enquistat de males pràctiques i dòcil a determinades ideologies.

Per això, des del sentit comú, i atesa la persistència, reiterada i permanent, de comportaments anòmals, escau la discussió, del tot lògica, si el que determinen les lleis i les sentències sempre s’ha aplicar al peu de la lletra, si com sembla aquestes responen a intencions obscures o justificacions partidistes.  Per més lleis i sentències que hi hagi, en un determinat moment la població pot apreciar arbitrarietat, sigui per raons d’oportunitat com ha passat en aquesta recent sentència sobre gravíssims casos de corrupció, o sigui per raons de manca de justificació i motivació de les resolucions o interlocutòries, sobretot si afecten a drets fonamentals i a llibertats públiques.

Ja és sabut que una aplicació cega i fanàtica de la llei provoca una aplicació injusta d’aquesta, ja que les lleis i les sentències s’han d’emmarcar dins un conjunt de fets i de circumstàncies, sense les quals el resultats seria  molt difícil d’entendre. Tot plegat, si  el poder judicial fos independent i no actues com una corretja més del mecanisme establert de dominació i control de la població, en general.

Els reptes europeus exigeixen de les autoritats i els governs, sigui a Catalunya o a Espanya, per no parlar de qualsevol altre,  que serveixin l’estat de dret per salvar els principis fundacionals de les democràcies occidentals les quals parteixen principalment del paradigma liberal democràtic. I això només és possible de manera que l’estat de dret no sigui, ni de lluny, el dret del poder o del sistema establert, sigui els propis estats, els grans grups empresarials o les mateixes institucions europees. 

L’estat de dret ha d’incorporar, en aquest repte apassionant, les bondats dels drets humans i els valors d’humanitat que èticament hom sempre estaria disposat a defensar, entre els quals hi ha el profund respecte a la voluntat popular i el retorn constant a l’apoderament popular (consultes, participació política, referèndums,...).

El dret positiu, o la mera literalitat dels textos legals, condueix a un precipici profund de divisió entre la població i els jerarques. Aquesta divisió provoca un augment de la desafecció envers els temes col·lectiu s o polítics, d’una banda, i de l’altre, l’aparició de forces populistes que intenten seduir la població amb solucions fàcils o automàtiques que sovint acaben generant més problemes i dificultats.

Per tot això, en contra del que molta gent pensa, les lleis han d’ésser més generals i informadores d’una orientació bàsica, i per medi de la seva aplicació concreta trobar, usant processos contradictoris, participatius i transparents, les millors formes de resoldre la gran varietat de casos concrets que la vida real i la ràpida evolució de la societat no poden haver previst ni imaginar-se.

El govern espanyol, sobretot des de l’etapa PP, s’ha obstinat a fer lleis detallistes i bloquejadores. Ha optat, renunciant deliberadament a  aplicar una sana tècnica legislativa, per delimitar i encasellar, en grans codis i compendis legals, inabastables enumeracions de lleis, admetent, sense crítica, que el que no sigui positivament previst en aquestes no és ni llei ni és possible tenir-ho en compte, i per tant, és il·legal o contrari al marc jurídic.

Aquesta cautela, creada per la pròpia dinàmica legislativa de l’estat, amb nombroses cambres legislatives, genera desconfiança i acaba amb el col·lapse del sistema. Per això Espanya està en crisis, i és un projecte fracassat. I per això, també, ha sorgit, almenys pels catalans, la millor opció de la independència amb la conformació de la república catalana, entre molts altres motius.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.