La injustícia de la força (27/8/2015)

La injustícia de la força (27/8/2015)

En les àgores militars catalanes es van plantejant multitud d’alternatives al que s’entén que és un atribut inqüestionable de qualsevol estat: les forces d’autodefensa. En aquest sentit, pel que sembla, no es proclama establir mimèticament uns exèrcits o forces armades, sinó optar per unitats, professionals o voluntàries, preparades per actuar en diferents escenaris i sota el principi de l’especialització.

En aquest sentit, la proposta del professor Àlex Calvo, analista internacional en temes de seguretat i defensa, passa per el restabliments de batallons de muntanya (els famosos regiments pirinencs) com forces d’interposició i dissuasió i també la creació d’unitats de policia militar especialitzades en l’anàlisi i estudi d’escenaris de conflicte, d’alta o baixa intensitat. Aquesta proposta (www.geopolitica.cat) té una certa dosis de realisme, sigui pel fet simbòlic de restablir uns batallons que van demostrar ésser molt operatius durant la guerra civil (malgrat les limitacions d’armament i logístiques que tenien) com pel fet de posar l’accent en el coneixement d’eventuals excessos que l’ús de la força pot provocar, provingui de qui provingui.

Els estats, per definició, tenen el monopoli de la força, ja que es construeixin per tenir aquesta funció principal. Gràcies a ella, esdevenen lliures de les pretensions dels diferents imperis i poden garantir la seva sobirania, dins d’un determinat marge. Segons el cas, cercant la vessant positiva dels imperis, hi ha comunitats que han trobat protecció i empara en d’altres forces mundials, i en aquest sentit, gràcies a pactes o a una determinada posició renuncien a exercir les funcions de força, sota l’abric d’un imperi amic.

En el cas de Catalunya, per raons històriques, la seva posició és d’arrelament en el context europeu, i per això, hi ha bones valoracions per a que una futura república catalana tingui un paper actiu dins de la Unió Europea Militar (amb els antecedents de la Unió Europea Occidental i la Comunitat Europea de la Defensa), actualment liderada per un tinent coronel austríac, tot plegat sense perjudici de l’estatus i nivell d’implicació que convingui dins de la OTAN. No obstant això, atesa la gran implicació del Regne d’Espanya en aquestes instàncies, segurament per raons d’un bloqueig absurd i poc pràctic, en els propers anys la participació catalana seria molt lleu i partiria d’un cert aïllament, el qual pot esdevenir una gran font de beneficis, si s’administra de forma convenient, no sols per raons pressupostàries sinó per guanyar temps a l’hora d’optar per un model transversal de sistema de defensa que il·lusioni a la població.

Les constants militaristes vinculades a la defensa, no obstant això, constaran molt de superar, ja que formen part del llegat cultural espanyol, difícil d’oblidar. El problema és que la gestió de la força, encara que sigui per raons estrictament defensives, genera grans injustícies, sigui per danys no volgut (o col·laterals) o sigui per la pròpia dinàmica que cal imposar per posar-se en marxa, en files pròpies com en els alienes.

Aquesta injustícia, quan a més no és reconeguda, com en el cas de l’Estat espanyol, provoca exclusió i, segons com, pot alimentar processos encara més conflictius, sovint disfressats de problemes comuns que podrien ésser resolts per medis ordinaris. Per tot això, cal tenir molt clares les limitacions en l’ús de la força, tant de cara en fora com entre els seus protagonistes. 

En contra del que semblaria a primera vista, aquestes tasques no haurien d’estar en mans d’abrandats o decidits patriotes, sinó de reflexius i preparats professionals. Qualsevol excés sempre es paga molt car, per la gran injustícia que genera. Com sempre, segurament, la solució està en l’equilibri sense renunciar a res.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook