Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La iniciativa política és assumir riscos (15/5/2018)
La iniciativa política és assumir riscos (15/5/2018)
En el plantejament de base del nou president de la Generalitat, obertament, hi ha la necessitat d’assumir riscos. Aquesta premissa no és únicament vàlida per a la situació concreta que viu la república catalana, d’interinitat i d’aprenentatge, sinó per a totes les opcions polítiques que tinguin la vocació de tenir iniciativa o ésser proactives.
Hom sempre ha dit que l’eficàcia catalana passa per fer, per medi de la república independent de Catalunya, un doble resultat: un millora substancial de la qualitat de vida i de progrés de tots els catalans, i també la consolidació de la nació catalana, com poble que exerceix la lliure determinació. Aquest tàndem ha estat clar des del primer moment però l’oportunisme polític sovint no l’ha sabut explicar prou bé.
Així, els catalans, i qualsevol altra persona de diferent procedència ha de trobar i trobarà a Catalunya un espai de futur i de treball, si com a tal es pot constituir, a fi de millorar les possibilitats d’èxit del seu entramat industrial, de serveis i de coneixement.
La nova singladura del president de la Generalitat és certament inspiradora, ja que els reptes són apassionants, i les seves decisions poden tenir tota mena d’efectes. La seducció catalana, en forma de república, amb els ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, no poden deixar ningú indiferent, i sobretot als espanyols, en especial als residents a Catalunya i per la qual han treballat durant molts anys.
Com deia algú, el debat de la investidura del nou president de la Generalitat, també ha estat un debat de sentiments i de complexos, ja que si una cosa ha tingut en comú és l’aparició en escena (no podia faltar) del discurs ètnic. Efectivament, el passat intel·lectual i editorial del Sr. Joaquim Torra mostra una fidelitat a la nació catalana sense fissures, i tot i que sovint s’ha expressat en termes de respecte i d’absoluta consideració, també és veritat que hi ha persones que s’han sentit ofeses, ja que pel seu arrelament a Catalunya es poden sentir excloses. És un sentiment lògic, alimentat des de les files espanyoles, per poder guanyar resultats electorals i poder justificar la seva presència a Catalunya.
Ni la llei de transitorietat ni cap altra manifestació pública de cap líder polític català ha posat en dubte la necessitat de col·laboració i sincera entesa amb tots els espanyols, visquin o no a Catalunya, i sempre han estat convidats o no s’ha negat la seva participació en la vida pública, tot i que òbviament seria dubtosa, en termes nacionals, tal com passa arreu d’Europa.
Encara que hom deia que el 9N2014, procés consultiu amb fórmula referendària, havia de servir per forçar una negociació bilateral Catalunya-Espanya, de fons, era cert que hi havia el discurs identitària de la necessitat d’expressió política del poble català, que amb més o menys encert, és prudent a l’hora de fer-lo programàtic, ja que no és, per definició, ni nacionalista ni supremacista, a diferència del que passa amb el cas espanyol, que per raons d’estat, nega l’existència de la nació catalana i el dret a la seva lliure determinació.
La prudència i el seny català és exasperant, i la prova és en la tarda del 27 d’octubre de 2017, després de la proclamació d’independència, en base al resultat favorable del dia 1 d’octubre de 2017, amb un referèndum d’autodeterminació que es va celebrar de manera certament accidentada: no va passar res, i no es va produir cap salt al buit, ni cap tipus de rebel·lió o insurrecció, tot i tenir el suport democràtic i la validesa moral d’un resultat guanyat sota una situació d’excepcionalitat.
El territori inestable de les estructures d’estat o les mancances de discurs constructiu, juntament amb la repressió i persecució de les autoritats espanyoles , ha generat un resultat incert, en què s’ha validat, en bona part, tot el que ha dictat l’estat espanyol, i el cost humanitari (presos polítics i exiliats) i d’oportunitat per la manca de noves propostes de futur només l’ha assumit la part catalana, íntegrament. El balanç és nefast. Reparar-ho i revertir-ho serà una feina de titans per a la qual falten mans i organització.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.