Anàlisi de l'actualitat i divulgació

La independència tracta d’economia (9/10/2019)

2019-10-09 14:48

La independència tracta d’economia (9/10/2019)

La gent treballa i obeeix perquè té un sou. I el que paga el sou és el que mana. Quan la gent busca feina, aparta les seves conviccions, i es postra davant l’empleador, a canvi d’una nòmina. Per això, aquest argument també es pot traslladar a la vida política, entre grups socials o entre territoris. Quan es necessiten diners molt pocs saben mantenir la posició, sense doblegar-se. A la nostra societat de consum, encara més.

Quan hom diu que té dret a cobrar pel seu treball, ho diu amb convicció però no s’adona que de fet no és un dret. Només és una concessió del qui l’utilitza com a bon treballador, fruit d’una demanda de feina sorgida de l’ofec per tenir diners.

Per un país això encara és més dur. Els qui s’ajupen per demanar diners en inversions per infrastructures bàsiques o obtenir transferències, són persones concretes que han d’assumir aquesta funció sabent que d’alguna manera s’han de mantenir íntegres. En la relació entre Catalunya i Espanya, bona part de tot el que vivim s’entén des d’aquesta clau personal.

No és veritat que les coses funcionin automàticament, ni que una forta lleialtat institucional faci que les coses vagin rodades. No. Hi ha una trobada permanent, feta d’aproximacions i trucades el que permet obtenir el reguitzell de partides pressupostàries que fan possible les inversions o els pagaments.

Per això, quan tot això era ja un fet, té la seva rellevància que ERC no volgués definitivament donar suport als pressupostos espanyols, i deixar en evidència les incompliments socialistes per començar a aplicar els resultats del referèndum d’autodeterminació del passat 1 d’octubre de 2017. El primer i principal: la interlocució amb Catalunya com a subjecte de dret, la nacionalitat catalana.

A la pràctica, no obstant, en termes econòmics, sembla que res hagi canviat, i que s’esperarà als resultats de les eleccions del 28 d’abril per tornar-ho a concretar. Les converses permanents romanen intactes, els diners arriben sempre i els ciutadans confien en el sistema.

Els catalans saben, tanmateix, que això no és així, i que els quartos no cauen per art de màgia. Hi ha acords i compromisos. Garanties i concessions. No hi ha drets, hi ha acords. Un acord que garanteix la calma i la feina, dins uns determinats límits, a canvi de, més o menys, el que va venint cada mes. Hi hagi o no pressupostos o vinguin o no les eleccions.

Tots els polítics coneixen com les màximes de la sociologia general, la de la massa popular,  passen per la feina i la seguretat, sobretot dins de les democràcies liberals. El que surt d’aquest guió no té recorregut, i si el té és efímer. Per això, el conflicte real entre Catalunya i Espanya tracta d’aquest dos temes, com les entitats cíviques CCN, ANC o Omnium, han recalcat, quasi a l’uníson:  “qui paga mana i qui pega també”.

Com i qui exerceixi aquestes funcions ho dirigeix tot, encara que sigui des de l’anonimat com normalment passa. I s’ha demostrat amb el cas Pujol Ferrusola i Rossell, ambdós com genuïns precursos fàctics de la independència, van ésser durament amonestats. Els qui van de farciment, en canvi, els presos polítics catalans, tenen les de rebre. Però ja s’ho trobaran.

Les reformes pendents són de gran profunditat liberal. En un context de depressió econòmica, com la que s’avisa que vindrà, per l’encariment del petroli, el tancament de mercats i les pressions tecnològiques, els polítics espanyols s’hauran de posar a treballar i ells no hi estant disposats. Els catalans en canvi, ara, només ho faran si a canvi hi ha la independència. És lògic, ha d’ésser la contrapartida. I per fer-ho, s’ha de desfer Ciutadans i el seu sistema d’intoxicació, i deixar la representació de la minoria espanyola a Catalunya totalment garantida, per medi de forts sistemes polítics.

Qui pot garantir en aquest moments una eficàcia de gestió que permeti tirar pel dret i fer possible una resposta als nous reptes? En una Catalunya independent, aquesta pregunta ressona igualment en força. En part, la paràlisi del procés també ve d’aquesta constació. Si ningú està disposat a fer aquesta feina, millor que la facin els altres, els espanyols, i a sobre seran els opressors de sempre, i podrem viure tranquils, segurament pensen els gestors de l’autonomia catalana, amb tota seguretat.

Hom parla reduir o suprimir determinada fiscalitat (societat, successions, iva, lloguers d’habitatges,...) per fer possible una resistència suficient a les dificultats de competitivitat i al control dels preus. Però aquest simple gest, ja és una reforma estructural quan tothom parla de més ajudes, més subvencions, més intervenció pública,... que, està clar, passa per l’augment d’impostos. Un contrasentit, que si hi afegim l’engruiximent de les administracions i la manca de productivitat d’aquestes, el panorama de futur és negre, molt negre.

La sortida racional a aquesta situació és la independència de Catalunya. Per dos motius. El primer, la capacitat d’innovació i emprenedoria dels catalans. I en segon lloc, per què és necessari que cada agent generador de riquesa, com és el cas de la nació catalana, assumeixi les seves responsabilitats de gestió i control.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.

 

Lloc de cerca

Contacte

Vicenç Plans, periodista