La gestió d’un conflicte que es vol ignorar (20/6/2018)

La gestió d’un conflicte que es vol ignorar (20/6/2018)

La societat catalana ha viscut moments de glòria. S’ha retrobat en formes totalment desconegudes de participació cívica, les quals tenen encara una gran capacitat de desenvolupament. Darrerament, no obstant això, amb l’engalipada del “govern efectiu”, tot plegat ha quedat alentit, just quan les millors qualitats de cooperació i complicitat es consolidaven entre la població compromesa amb els drets fonamentals i les lluites pacífiques.

Les bases per a la solució del conflicte entre Catalunya i Espanya no es produeixen atès el manifest desequilibri de voluntats i de força entre les parts. Aquest desequilibri provoca una atmosfera enrarida, sense seguretat ni confiança. No cal dir que el responsable d’aquest desequilibri és l’estat espanyol, el qual s’ha dedicat a enfrontar espanyols i catalans, de manera inaudita i irresponsable, a més d’actuar per la via violenta, engarjolant i postergant el diàleg o les solucions polítiques.

Si bé, també indirectament, molta gent intenta bastir ponts per superar els malentesos i les percepcions esbiaixades, de fons, de forma implacable romanen a ple rendiment els medis de propaganda i de persuasió espanyols sobre els catalans, amb una cadència ensordidora. Televisions i ràdios castiguen la població catalana amb un discurs de superioritat espanyola sense qualificatius, que ara amb el mundial de futbol encara és magnifica més.

En tot conflicte, les parts han de fer un exercici de proximitat per poder reconèixer i entendre les necessitats de l’altra part, tot assumint que s’hauran de modificar o revisar alguns aspectes propis.  Les necessitats comunes, teòriques, són el respecte a la democràcia i als drets humans, també els polítics i socials. En el cas català, aquesta necessitat bàsica és l’exercici del dret d’autodeterminació, ni més ni menys. Com a poble necessita i vol expressar-se. En el cas espanyol, la necessitat és més difícil de justificar, ja que no es pot admetre com a necessitat la unitat territorial de l’estat en contra dels pobles i nacions que la composen, i encara  menys al preu de repressió i violència contra la seva pròpia població.

Per tant, l’únic punt de partida innegociable per ambdues parts és partir de la seva mútua existència: el poble català i el poble espanyol. Ambdós amb drets polítics i necessitats bàsiques per resoldre de forma amistosa i cordial. El marc de la negociació, en conseqüència, s’ha d’articular a l’entorn de qüestion derivades d’aquesta premissa fonamental: com relacionar-se,  intercanvi de responsabilitats, tractament de les diferents minories, delimitacions territorials,...

Normalment, en aquests casos,  la dificultat principal és de tipus teòric a l’hora d’identificar les necessitats d’arrencada que són innegociables. En aquest cas, en canvi, és clar:  els subjectes polítics que han de negociar són d’un part el poble català i de l’altre l’espanyol. Qui representa a cada poble ja és una derivada prou curiosa, sobre la qual també hi poden existir dubtes. Tanmateix aquest dubtes ja són menors.

A partir d’aquí, cal que ambdues parts, si realment hi ha voluntat d’afrontar el conflicte de manera negociada, afrontin el diàleg amb un sever  control de les emocions, siguin les pròpies o les que són en forma de resposta. De fet la secular vinculació entre Catalunya i Espanya hauria de facilitar-ho, si com sembla espanyols i catalans tenen moltes coses en comú que decennis de forçada ocupació han generat.  En la negociació, per tant, no es pot oblidar la necessària reparació pels ultratges patits per la força de les armes i la repressió policial.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.