La fractura democràtica que instiga el govern espanyol (16/3/2018)

La fractura democràtica que instiga el govern espanyol (16/3/2018)

Els resultats electorals tenen una gran importància en una democràcia parlamentària, ja que és per medi del parlament que es configura, de forma concreta i precisa, la voluntat popular. Aquesta tasca parlamentària no pot ésser tutelada ni mediatitzada, i pertany responsablement, en exclusiva, als representants escollits pel poble.

Un dels bens jurídics essencials a protegir, sense dubte, és la pau social o la convivència ciutadana, altrament conegut com l’ordre públic. Per assolir-ho, “el poder” no sols ha de saber administrat els seus mecanismes propis de violència (policies, sancions,...) sinó que igualment ha de mesurar molt bé com evitar qualsevol provocació o política que retroalimenti una espiral de confrontació.

Doncs bé, el govern espanyol, de manera inusitada, s’ha situat en la tanca dels provocadors i dels violents, ja que manté una instigació d’alteració de la vida ciutadana (conformitat tàcita amb grups ultres que retiren vindicacions ciutadanes,....) i també opta per una estratègia judicial, en base als instrument de lluita contra la criminalitat, a l’hora d’enfocar la dissidències polítiques.

Hi ha un problema polític, i les solucions només provenen en forma de violència institucional per part de l’estat espanyol, amb una contrapart catalana que no reacciona i es manté en un discurs resistent de perfil baix o molt baix, tot esperant un miracle des d’Europa o des de les esquerres espanyoles.

Hi ha un conflicte regulatori derivat d’una interpretació malintencionada de la constitució espanyola i de la mala aplicació dels tractats internacionals, per, respectivament, admetre l’existència de la nació catalana, d’una banda, i de l’altre, reconèixer el dret d’autodeterminació dels catalans.

Entre canvia les normes , suprimir-les o directament  ignorar-les hi ha una gradació diversa de beneficis i amenaces. La solució evolutiva és certament atractiva però és lenta, incerta i segurament impossible, ateses les dinàmiques populistes, de caire nacionalista, que s’han instal·lat o sempre han existit a Espanya.

La proposta desreguladora per permetre una interpretació més àmplia dels textos vigents, per medi segurament del propi tribunal constitucional, a instàncies de judicatures europees o internacionals, sembla que és la via per la que s’està apostant però cal tenir en compte que té grans inconvenients jurídics i materials (penes a revisar, danys irreparables, possibles víctimes, perllongament innecessari,...).

I finalment, hi ha la via de la desobediència o estrictament democràtica per fer valer el resultat del referèndum d’autodeterminació vinculant de l’1 d’octubre de 2017 i  la seva posterior confirmació, irrefutable, del 27 de desembre de 2017, segons la qual una majoria de catalans, de forma clara, volen constituir-se com estat independent en forma de república.

La darrera via, la democràtica, suposa investir el president Carles Puigdemont, per  a que dirigeixi el govern republicà des de l’exili, tot donant una llum d’esperança al projecte democràtic que es va acordar, malgrat sigui obvi que el pes d’aquesta dinàmica recaure en milers i milers de persones ja prou castigades per un estat que els voldrà conduir encara més a l’abisme de la desesperació per raons econòmiques i socials (salaris baixos, pensions congelades, desigualtats creixents, pujades d’impostos,...)

Les classes mitjanes i treballadores catalanes, i part de les espanyoles, estan disposades a fer aquest relleu polític, encara que suposi un sacrifici. Hi ha moltes conquestes a protegir i a defensar, i en especial una herència de convivència i tolerància que ha suposat moltes renúncies, i ara no serà la dinàmica nacionalista espanyola la que ho impedirà.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.