La fallida política espanyola: negar la negociació (21/2/2018)

La fallida política espanyola: negar la negociació (21/2/2018)

L’estat espanyol, de la ma del seu govern principalment, ja que mou tots els fils possibles, parla en nom de la democràcia però a la pràctica condemna la seva pròpia existència al negar la negociació i la deliberació. Certament que assisteix a les sessions de control del Congrés i del Senat  però ho fa per repetir un discurs tancat i sense sentit de que l’estat espanyol no tenia cap altra opció que perseguir i reprimir les aspiracions democràtiques dels catalans.

El valor de l’1 d’octubre de 2017, coma referèndum d’autodeterminació de Catalunya, és el seu contingut democràtic de fets concrets, i no de discursos, com els espanyols, que accentuen una visió tancada i negativa sobre l’evolució de les nacions hispàniques. Aquesta constant negació suposa, malgrat la repetició contínua per tots els medis que imposen, un greu atemptat a la democràcia i als seus valors bàsics de tolerància i pluralitat.

El conflicte sociopolític, a hores d’ara, per la seva internacionalització i pel dany provocat, ja és una crisis insuperable sense grans pèrdues. Algunes d’aquestes pèrdues ja són irreparables com l’arbitrària presó preventiva a persones catalanes coherents amb les seves idees i lleials amb el seu poble, i també, en més mesura del que seria desitjable, amb l’estat espanyol i la mateixa corona. Però d’altres, ja són irreversibles per la desafecció visceral que l’espanyolitat ha despertat en milers i milers de catalans i espanyols, a més de bascos,...

La diferència, en tot això, la marca l’estat espanyol, i el seu govern, ja que des d’instàncies institucionals, en part per les pressions del nacionalisme espanyol dels grups polítics del PP i C’s,  amb l’ús de la violència física i l’administrativa (sigui governativa o jurisdiccional). L’estat espanyol està fent ús, unilateralment, de la violència, sigui en forma de repressió física (el mateix 1 d’octubre de 2017 només és una mostra d’això) com de persecució administrativa, tot fent un ús arbitrari de la gran varietat de potestats públiques que la societat li ha atorgat.

Ja és un fet que l’ús de la violència estatal ni és proporcionada ni és necessària ni està justificada. I ha esdevingut una expressió de la vulneració contundent dels principis de racionalitat i d’equilibri polític-institucional.

Racionalitat per entendre que l’aportació catalana al conjunt de l’estat espanyol és sincera i compromesa, i la resposta des de la monarquia i fins al govern espanyol és visceral i intolerant. De fet, l’economia catalana , gran font d’ingressos de l’estat espanyol, no ha defallit en la seva contribució al sosteniment de les institucions constitucionals. I en canvi, la resposta a la demanda sobiranista ha estat de negar-la fins al punt de perseguir-la, per medi de la criminalització i la marginalització.

Certament, la resposta de l’estat espanyol sobre les aspiracions naturals del poble català, ja manifestades democràticament per la via d’un referèndum d’autodeterminació, ni és racional ni intel·ligent. Han creat un greu problema, i la seva solució, si bé podia ésser simple, ara és més que complicada, ja que la república catalana ja és un contrasentit absolut dins el context monàrquic i nacionalista dels espanyols.

I sobre l’equilibri político-institucional cal dir que les bases del règim del 78, amb el suposat consens no escrit completament en el text constitucional,  quedaria destruït sense admetre que l’estat s’entenia plurinanacional (“nacionalitats i regions”), i que en conseqüència, sense forçar el règim d’igualtat, les prerrogatives catalanes tenien mecanismes propis d’evolució i millora continuada. Ara al negar-ho per la màxima (no hi ha res a negociar) s’altera i es vulnera, de forma clara, l’equilibri pactat.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.