Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La dura realitat com revulsiu personal; l’exemple català (26/7/2017)
La dura realitat com revulsiu personal; l’exemple català (26/7/2017)
El castell de cartes d’Europa està en perill, i els catalans l’acabarem de trastocar, bàsicament per dos motius: l’aflorament de nacions arreu d’Europa occidental comença i s’amplia des de Catalunya, per una banda, i de l’altre, les allaus migratòries pressionen pel sud d’Europa i la solució catalana del #volemacollir ho desencaixa tot. Ambdues realitats, encara que contradictòries, suposen un canvi de cicle sense precedents, contra el qual hi ha també dues opcions. A l’espanyola, ignorant-ho i negant la realitat, fent veure que no passa res o a la catalana, en sentit europeu, i tal com fa Le Figaro publicant a primera plana la determinació catalana, obrint un debat i ampliant el focus del problema més enllà del que és trivial.
Respecte a la primera qüestió, el precedent català serà la punta de llança d’un gran moviment de fons arreu d’Europa, que amb sentit social, cultural i ètic, és l’únic que pot desactivar els populismes, tan nefastos per a la seva història. Una entitat que treballa per desbloquejar aquest context d’estats europeus que generen frustració i desenganys és el International Commission of European Citizens ICEC (https://www.icec.ngo/), amb una llarga trajectòria de compromís i voluntat. L’eclosió europea, en aquest sentit, va madurant, i és de fet, la darrera oportunitat per recuperar el ideal europeista: Europa de nacions i ciutadans, en llibertat i consideració. Si no és així, l’Europa dels estats s’encallarà una vegada més en les desconfiances mútues, i d’aquí a una paràlisis, a l’estil espanyol, que acabarà encenent la més radical dissidència.
I en segon terme, hi ha el repte demogràfic, a través del qual la població migrant descavalca la població autòctona, generant una tensions impossibles de contenir, malgrat s’hi destinin grans ajudes públiques. Alguns moviments ecologistes, ja estan dient clarament, des d’una visió progressista, que l’estudi de les migracions pot resultar clau per resoldre igualment l’assaig intel·lectual per donar una nova oportunitat al planeta terra. Els humans cerquen oportunitats econòmiques i benestar social, en forma de qualitat de vida i de seguretat, i per fer-ho estant disposats a recórrer milers de quilòmetres i abandonar els llocs d’origen. En aquest desplaçament, no sols hi ha uns elevats costos ambientals, si no que s’aprofundeix en l’exhauriment dels llocs d’origen (al revertir-hi noves rendes enviades des del països de prosperitat) i dels llocs de destí a l’augmentar-hi, sense control, una activitat econòmica en continu creixement (mà d’obra excessivament barata, demanda de productes barats sense masses controls,...).
Per això, des d’una perspectiva catalana, una vegada més, el #volemacollir tenia sentit pels refugiats que són perseguits o amenaçats en els seus països, i provisionalment necessiten un lloc de descans fins que passi el temporal o la guerra, però en cap cas, per quedar-se de forma permanent.
La humanitat necessita, per tant, buscar solucions concretes, més enllà de discursos o retòriques ben intencionades, i per fer-ho a de buscar sustentar-se en estructures àgils, senzilles i dinàmiques. Un teixit de petits països amb problemes semblants és la solució per construir una Europa en aquest sentit. En canvi, si s’opta per un conglomerat de quatre estats disposats de malfiar-se els uns als altres de les seves capacitats estem perduts, i ni l’experiència de la II Guerra Mundial haurà servit per a res, ja que la dissidència no es podrà contenir fàcilment quan la situació ambiental empitjori.
I en l’aspecte sociològic, l’ideari cosmopolita del mestissatge, en forma de barreja heterogènia no és un ideal prou madur, ja que les perspectives personals d’identitat i confiança són les que prevalen, i l’esforç educatiu, fins ara prou important, no ha alterat aquesta visió, certament primitiva. Per això, escau tenir-ho en compte, i no forçar-ne la seva aplicació, llevat que sigui indispensable, encara que sigui per raons crematístiques com la necessitat de mà d’obra barata. És així com de miserables ens hem tornat, sabent que no serà possible garantir determinats serveis sense aquesta aportació injusta.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.