Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La dignitat dels pobres: un reducte de llibertat (29/07/2016)
La dignitat dels pobres: un reducte de llibertat (29/07/2016)
A Gran Via/Bailèn, a Barcelona, hi ha una dona que viu en un banc, des de fa molts anys. Malgrat els intents d’entitats, com la Fundació Arrels, d’ajudar-la a buscar-se una llar més acollidora la seva opció és insubornable: vol quedar-se al “seu” banc. Aquesta setmana, de calor de canícula, l’Ajuntament de Barcelona, la va expulsar del banc, segurament per raons de neteja o per les denúncies d’un local de restauració d’alt nivell que té a la seva esquena, davant la perplexitat de molts veïns i d’altres transeünts.
El “seu” banc, l’usa de forma pacífica, cuidant-se, fins i tot, d’escombrar tot l’entorn, i apilar la brossa per facilitar la feina a la concessió de neteja municipal. El veïnat, en general, la coneix i la respecta. Per a molts, la seva fortalesa, davant el fred i el vent, en les llargues nits d’hivern, no ha passat indiferent. Però el que més sorpresa ha generat entre les persones que hi han pogut parlar és la seva humanitat. Ni es queixa ni blasma la seva dissort. Accepta la seva posició amb total conformitat. S’adapta a les inclemències de la seva situació sense ressentiment. Davant d’això, hom es planteja si les té totes. I efectivament, no és el cas, i no sols les té totes sinó que a més les toca.
Durant una setmana no ha pogut ocupar el “seu” banc, ja que primer, al seu parer, l’havien de netejar els serveis de reg d’arbrat, com finalment ha passat. Per qualsevol humà normal una setmana d’interinitat, admetent que no ho fos el fet d’estar-ho en un banc de la via pública, seria una gran adversitat. Tanmateix, per aquesta persona no ha estat així. S’ha “acomodat” en l’escossell de l’arbre a tocar del banc, en el que podria ésser una posició de sofriment corporal inimaginable per a molts de nosaltres. Àdhuc, certament perillosa, pel fet d’estar al nivell dels vehicles, de tot tipus, que circulen pel lateral de la Gran Via, en sentit Besós.
El preu de la seva llibertat és irrenunciable, i en molts sentits envejable, també admirable, per què no dir-ho! Per a ella, només el posat prepotent i vexatori, del cap de brigada municipal que la va expulsar del banc va ésser objecte de preocupació quan ho havia d’haver estat de ràbia i d’insult. Ben al contrari, s’hi referia com una persona que ha de donar comptes als seus superiors (va fer tot un reportatge fotogràfic per explicar-ho als seus caps, segons comenta) i que, fins i tot, no han rebut prou preparació per fer la seva feina (li van sostraure per llençar-ho, sense saber-ne la seva importància, part de les seves pertinences, per creure que no tenien valor, tots menyspreant petites cosetes reunides en les llargues hores d’espera i de vida, al bell mig de la Gran Via de Barcelona, a tocar de la Plaça Tetuan).
Veient i parlant amb una persona d’aquesta categoria, hom s’adona de dues coses fonamentals: a la vida el més important segurament mai ho descobrirem, i haurem circulat d’aquí cap allà perdent-nos la part més important de la pel·lícula, d’una banda, i de l’altre, que realment, per viure, cal molt, molt poca cosa.
Podríem ésser lliures, i en canvi, no ho volem ser. Preferim agafar-nos a coses i més coses, que ens llastren cap el forat cada dia més profund de la dependència envers el confort i el consum. Una gana descontrolada s’ha apoderat de nosaltres, i no en podem escapar. Molt poca gent és capaç de deslliurar-se d’aquesta complexitat que manilla les possibilitats de felicitat.
Durant una setmana, molts veïns de l’Esquerra de l’Eixample, han viscut les vicissituds d’aquesta dona lliure. La dignitat d’un seient li havia estat sostreta sense cap consideració, per part dels parapetats poders municipals, i per les raons que sigui, ella ha volgut guanyar-se de nou aquesta condició, per alguns de manera malaltissa, esperant a que els propis serveis públics “netegessin” amb les seves potents manegues, l’ultratge que s’hi havia comès.
Ara hi torna a seure. Tranquil·lament, sense exigir res ni demanar res. Esperant i confiant, contra tot pronòstic. El seu testimoni, incansable, emergent i lluminós, de dignitat no deixa indiferent ningú. El seu cost i el seu valor, en forma de duresa i temprança, ens deixen estorats. Tots podríem ser forts com ella. Esser capaços de resistir hores sota el sol amb un somriure. Aguantar dures tempestes de tardor damunt l’asfalt que fa de vorera central de la Gran Via. Resistir les gèlides i obscures nits d’hivern, de vetlla, per si de cas hi ha qui encara li vol robar. I ni tant sols ens en fem càrrec!
Segurament, com ella, n’hi ha molts. Arreu dels camps de refugiats, o amb tantes d’altres realitats de pobresa i sofriment, a les fronteres, en els suburbis i barris marginals. Hi són, i ens ensenyen moltes coses. En podem aprendre. Ho podem compartir. El temps s’escola.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.