La demografia catalana: entre el dubte i el compte enrere. (6/4/2018)

La demografia catalana: entre el dubte i el compte enrere. (6/4/2018)

Les polítiques públiques per permetre canvis radicals que permetin una efectiva conciliació familiar, el suport a la maternitat, l’estímul fiscal, el reconeixement a les famílies nombroses,... només són possibles, ara per ara, si es trenca un bucle de queixa i desànim de curt termini provocat per un horitzó polític certament estrany i distant.

Efectivament, les polítiques espanyoles, centralistes i poc congruents, no hi ajuden. La solució pot venir, en canvi, del que suposa i esdevé amb al república catalana, com a model de base social que respon a necessitats i aspiracions populars. La família, en el sentit ampli i divers, és una d’elles.

Però també hi ha un tema de prioritats nacionals. I la demografia, per a Catalunya, és una prioritat màxima. El projecte republicà té aquesta sana ambició, en molts nivells dels seus ideals de fraternitat, sigui per la via de la potenciació de les polítiques de conciliació i de natalitat, en tots el ordres, com cap a les d’acollida i refugi de persones d’arreu del món però especialment dels territoris mediterranis.

La potencialitat catalana, en aquesta línia, és molt gran. I les edificacions d’acollida i habitatge necessiten un nou i renovat impuls. Hi ha molta feina a fer en aquest camp, ja que les polítiques demogràfiques, que són presents en tots els països que volen prosperar, són una assignatura pendent a Catalunya.

No és admissible que part del territori es malaguanyi sense gent que hi visqui, tancant-se escoles o perdent equipaments. La solitud de la gent gran, en pobles i masos, tampoc es pot tolerar entre una societat que malda per l’equilibri i cerca una continuïtat entre totes les seves parts.

Però la solució no prové d’un tema estrictament econòmic, ja que la base per rectificar aquesta tendència autodestructora és principalment la millora de la natalitat, i també indirectament, la baixada de la mortalitat juvenil (accidents de trànsit, ...) o la fuga de capital humà per raons laborals o d’oportunitat.

De totes, la més important és la baixa natalitat. Les famílies, de tot tipus, però principalment les formades per una dona i un home han de tenir la confiança i la convicció de que formar  una família de 3 o 4 fills no serà ni difícil  ni un gran desastre sinó la millor aventura i conquesta que mai s’hagin plantejat. 

Aquest convenciment és més lògic tenir-lo en edats joves, on l’optimisme regna per naturalesa, però un cop més tot plegat es gira en contra quan les parelles, en general, tendeixen a estabilitzar-se, cada vegada més sovint, quan són ja passats els 30 anys, després d’intentar assolir determinades seguretats en la feina, l’habitatge, els estudis o simplement personals.

La república catalana té grans reptes per superar, i aquest és un dels més importants, raó de més per a que en el procés constituent s’escometi amb generositat un pacte social prou sòlid per donar una solució permanent i vigorosa. Els infants són el futur d’aquest país, i la seva suspicàcia ens ha de fer veure que no necessiten grans coses ni medis si no sobretot la voluntat dels adults per estar al seu costat i donar-los-hi el que més volen, d’altres nens i nenes amb els que jugar, passar l’estona i riure molt.

Si els esdeveniments nacionals segueixen el seu curs, cal esperar en un termini raonable que les autoritats catalanes prenguin les regnes d’aquesta malaurada i estratègica problemàtica, i atenguin la crisis demogràfica catalana amb la urgència que es mereix.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.