La decepció del món catòlic amb l’unionisme espanyol (3/1/2018)

La decepció del món catòlic amb l’unionisme espanyol (3/1/2018)

“Crist Rei” i els ideals dels creuats, de virilitat i sacrifici, tot i la seva vigència secular, ara en petits reductes, en bona part han estat absorbits pel món republicà català, això si, sense la crosta religiosa.

El Sagrat Cor de Jesús, exemple de les virtuts humanes que tothom pot comprendre i seguir, si hi ha prou valentia i despreniment, és un brodat sobre una bandera espanyola ja sense contingut espiritual, si és que mai n’havia tingut. Aquesta bandera, avui s’enarbora, amb orgull, pels seguidors del Pare Alba Cereceda (fundador, entre d’altres, del col·legi de la Immaculada de Sentmenat) davant la perplexitat d’un món espanyolista que repudia els valors cristians de la fraternitat i la generositat.

Més enllà dels dilemes doctrinals sobre els mandats evangèlics, per tot el que suposa de confusió entre les necessitats divines i les mundanes, per a molta gent, les bases de la unitat d’Espanya, des del reis catòlics, en la seva renovada creuada per convertir les masses al sentir de la bondat i la innocència, ha estat una gran frustració i el més gran desengany.

Avui, l’Espanya dels apòstols ha descobert que els que volen superar fronteres i apropar les persones són bona part del catalans dels ideals republicans. De fet, no és balder dir-ho, públicament només parla d’amor, el gran manament del cristianisme, un pres polític militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, Oriol Junqueras. I una persona que predica sense defallir sobre els drets humans i el valor de la dignitat no violenta dels ésser humans com el president Carles Puigdemont, des de l’exili a Brussel·les.

L’ambició espanyola que va conduir als conquistadors arreu del Nou Món és una fixació també vinculada a la peculiar vocació missionera de l’església catòlica. La joventut peninsular, ben motivada per milers d’escoles cristianes, van somniar un món d’aventures en terres exòtiques, en un context posterior on la confusió també tenia continguts colonialistes i supremacistes, per a la desesperació de milers dels seus bons catòlics.

Catalunya, en canvi, per tradició i per raons industrials posteriors, no ha tingut aquesta necessitat, com no la té ara, i en tot cas, s’aboca al món de la creativitat i del progrés des d’altres perspectives, potser tant o més altruistes i transcendents. D’aquí, que en la mesura que apareixen en el debat públic, de forma constant i oberta, les persones s’adonen de les mentalitats de fons que prevalen, i sortosament en diferencien (sense que siguin excloents).

Si durant el segle XIX hom va haver de redescobrir-se cristià, per afirmar-se davant els signes dels progrés científic, filosòfic i econòmic, tot recorrent a la vessant més humana del Salvador (el Sagrat Cor), les dificultat del segle següent ho farien encara més difícil.

Curiosament, en la mentalitat espanyola sobreviu la idea de que la persecució religiosa associada a l’inici de la guerra civil pertany a l’esvalotada població, en d’altres èpoques fervents creients, que no eren colpistes ni dictadors. Els religiosos i preveres, tots ells catòlics, eren assassinats a sang freda, de forma indiscriminada i sense cap justificació.

Un axioma fals i certament propagandístic el d’atribuir a la república catalana i espanyola la responsabilitat de milers de morts innocents, sense tenir en compte l’estat d’agitació social prèvia que les patronals colonialistes i els poders monàrquics havien sostingut, dins l’entorn, entre d’altres, de les lluites de les masses obreres industrials per a millors condicions de treball i de vida.

Les colònies que feien la vida fàcil als espanyols s’anaven allunyant dels mandats espanyols i els seus militars veien com la seva raó d’ésser ja no tenia sentit, i tot d’una van provocar el pitjor dany de tots: la mort de milers de persones innocents per medi d’un cop d’estat violent i genocida, sense cap raó concreta que no s’hagués pogut defensar i explicar millor.

I els catòlics, en general, no ho van veure com un engany que els mateixos que parlaven tant de la llei i l’ordre fossin els mateixos que no van defensar ni la llei ni l’ordre.  Però pel món cristià els anys difícils, de lluites i de pobresa, són motius per forjar el caràcter, com a camí de bondat, i en comptes de criticar-ho ho van interioritzar.

Quasi, de passada, tal com passa ara, des del món republicà català, en la defensa dels valors de la llibertat i la justícia, tot recorrent al sentit de les petites renúncies com a pauta de purificació, encara que amb connotacions religioses totalment lliures. Una d’elles, en especial, és el dejuni. Un exercici personal, quasi espiritual, que de forma pública és cívic i reflexiu.

És així com la dissort cristiana i la catalana van de la mà, enmig d’un món on la força agressiva i manipuladora, sense llum ni taquígrafs, és la que de fet dirigeix els esdeveniments, però a la qual tampoc cal renunciar-hi amb tanta pressa.

 ©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.