Anàlisi de l'actualitat i divulgació
La decadència cristiana: una història trista (20/1/2017)
La decadència cristiana: una història trista (20/1/2017)
Enguany fa 500 anys de la principal divisió de la cristiandat. Van aparèixer els protestants i de la ma del reformador Martí Luter, noves visions crítiques amb el Papat. Els cristianisme ja no seria el catolicisme ni el que es digues a Roma. Han passat els anys, i l’Església Catòlica intenta cercar la unitat. Els nous temps i la manca real de disposició faran molt difícil aquesta tasca.
Aquell 1517, en que es va expressar la total disconformitat en com es feien les coses des de Roma, encara no s’ha superat. L’acció d’aquell monjo, lliure com pocs, va ésser aprofitada pels poders mundans i la política rasa, i en va sorgir un enfrontament que va provocar una greu divisió dins d’Europa. Ara encara hi és, i no s’ha superat. L’aportació de la cristiandat a la història universal es va desdibuixant i sovint no s’entén ni es comparteix, llevat en petits cercles o grups de vida.
El culte i les cerimònies són una altre cosa, ja sense sentit, fets de tradició i pràctiques socials en ple descrèdit. Europa així queda depauperada de bona part de la seva identitat.
I tornen les referències al món hel·lènic i romà quan aquesta geografia encara no vivia en cristià, ni sentia aquesta necessitat salvadora, pròpia de les religions i les creences. Quan el petits grups actius defensors de l’ortodòxia cristiana aixequen la veu per fer valdre “la fe verdadera” (la pròpia dels catòlics) o “la dignitat de la vida” (blasmant el que suposa l’avortament o l’eutanàsia), queden ràpidament fora de joc, i són percebuts com intolerants, poc comprensius o, en cas de connotacions ideològiques, com a feixistes o fanàtics.
I això provoca, a la vegada, un tancament d’aquest grups en ells mateixos, apostant per posicions encara més incomprensibles (discursos nostàlgics o en sentit amenaçant). La normalitat democràtica, aconfessional, hauria de permetre als grups cristians, a més de la pròpia església, viure amb normalitat la seva minoria social, com qualsevol altre grup de pressió o d’activisme social. La seva lluita quedaria, per tant, enquadrada en la llista de les demandes de grups especialitzats. Els canals generals pels quals la societat s’organitza, com els partits polítics i les institucions, en quedarien totalment al marge.
Així, l’aportació cristiana, en sentit ampli, a la societat, cada dia seria més indirecta o testimonial. I el llegat històric per Europa que ha suposat aquesta fe ja no tindria cap sentit. El món globalitzat superaria aquesta manera d’entendre la vida. S’han fet intents per vertebrar espais obertament cristians. A Catalunya, l’extinció d’un partit republicà democratacristià, tot i el que suposa Demòcrates de Catalunya, és una mostra de fins on s’ha abandonat aquesta prioritat. L’intent del partit Família i Vida, també és un exponent d’aquesta realitat. I encara pitjor va ésser la constatar que molts d’ells, en una estrany càlcul de mals majors, va optar per donar suport a VOX.
Al final, no n’ha quedat res. Els equilibris del PDCat per representar aquesta sensibilitat ja tan minoritària, no obstant això, són molt lloables. I l’esperança està posada en Demòcrates de Catalunya, doncs es defineix obertament defensor del llegat democratacristià, en el sentit més ampli, semblant a la CDU alemanya, amb una àmplia sensibilitat social.
Per a Espanya, la situació és realment trista, atès el segrest ideològic que pateix el cristianisme militant després d’haver assimilat durant tant de temps el nacionalcatolicisme, sense cap sentit crític. En certa mesura, només se’n surten d’aquest esquema les noves alternatives polítiques. El missatge evangèlic, de contingut religiós i espiritual, queda bandejat de l’espai públic, i ja no troba una manera fàcil d’expressar-se. I quan ho fa, genera incomoditat, pròpia i aliena.
El castell de la cristiandat s’està enfonsant, i no quedarà pedra sobre pedra. Tot plegat com una premonició del que va dir Jesús sobre el temple de Jerusalem (Lluc 21,5): “vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra; tot serà enderrocat”. Potser ja han arribat aquest dies... El camí cap a les catacumbes està obert.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.