La culpabilitat assumida i la presumpció d’innocència (4/12/2019)

La culpabilitat assumida i la presumpció d’innocència (4/12/2019)

“No passaria res però millor traiem l’estelada”, “Ja va bé si no esmentem que som catalans i que ens toca exigir la independència”, “Parlem de tot sense esmentar res polític que molestarà” són frases recurrents en el dia a dia dels catalans, sobretot des de l’empresonament dels presos polítics, quan es va dir que el debat no era la independència sinó la manca de drets fonamentals.

Aquesta situació fa que, en general, els catalans se sentin culpables just quan encara ni han plantat la canya. Però el pitjor, és que aquesta culpabilitat originària es viu amb angoixa i en el silenci interior de cada consciència. És una vergonya i un mal incalculable el que estan provocant els presos polítics quan, a través dels seus partits, permeten aquesta situació.

Aquesta culpabilitat, sense cap base ni lògica, impedeix als catalans gaudir de la seva manera d’ésser, assumir reptes, prendre decisions o, en definitiva, avançar. Queda per tant, oberta una pregunta cabdal: com superar aquesta dificultat? Un tema que ha omplert milers de planes en la lluita permanent del catalanisme.

Tot ve, segurament, d’una associació d’idees o d’un prejudici ancestral, segons el qual fer i dir segons el que som genera emocions desagradables, com si féssim una cosa dolenta. I això, ens paralitza i ens crea tristesa, frustració, impotència,... Els catalans durant molts anys han estat socialitzats o educats, sota una dura repressió, per no destacar, no ferir sentiments, demostrar comprensió i ésser bondadosos. Hem après a esquivar els problemes i els compromisos, negant de partida qualsevol punt de fricció. I si actua al marge d’aquests postulats, ens sentim culpables o maldestres respecte al que s’esperaria de nosaltres. De fet, tot plegat, que alimentem contínuament un judici condemnatori contra nosaltres mateixos. Un exemple molt clar d’això, és la campanya d’Omnium Cultural amb les autoinculpacions, ja que redunda en aquesta censura permanent de les nostres potencialitats.

Es curiós, com en Jordi Cuixart, tot i el seu valor, no ho veu així, i dona suport a una visió negativa de la lluita per la llengua, la cultura i el país que agrupa 180.000 socis, amb les autoinculpacions. Els missatges negatius, en un context de culpabilitat, retroalimenten els pensaments automàtics o les distorsions de la realitat que provoquen més i més paràlisis i decadència. En aquest sentit, emocionalment, és una greu amenaça a l’ànima catalana.

Per això, ens calen lideratges que identifiquin aquestes actituds de culpabilitat i generen patiment, tot aïllant les idees catastrofistes (com que les forces policials espanyoles segueixen els catalans contínuament com fa Anonymus Catalonia) o les grans generalitzacions (que no hi ha presumpció d’innocència perquè nosaltres diem que els tribunals espanyols són parcials). Ara mateix, ningú ho fa, i ben al contrari, s’alimenten, sense parar i sense excepció, les dinàmiques autoinculpatòries.

Els psicòlegs parlen del complex de “falsa culpa”, el qual en el cas dels catalans es manifesta quan es renuncia a expressar i viure la catalanitat fins i tot quan aquesta ni s’ha expressat o exterioritzat.  I certament, que succeeix: hi ha una preocupació permanent per no molestar als espanyols, s’analitza contínuament si es podrien haver fet les coses millor, ens responsabilitzem de la governabilitat de l’estat espanyol quan hem decidit fer la independència,...

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.