La contaminació processista: ni un pam de net! (29/10/2019)

La contaminació processista: ni un pam de net! (29/10/2019)

Diguin el que diguin, Puigdemont s’ha aplanat a la lògica processista, consistent en ajornar la independència, o dit d’una altra manera, no assumir l’enfrontament amb Espanya. I per fer-ho, necessita justificar-se, o bé dient que no som prou forts castigant als catalans que es mouen (ordre al conseller Buch de reprimir els moviments de resposta) o bé organitzant succedanis dilatoris sense cap ni peus com el Consell per la República o l’Assemblea de Càrrecs Electes.

Efectivament, ni els presos polítics que van organitzar el referèndum d’autodeterminació ni els residents a l’exili volen escalar l’enfrontament amb els espanyols, colons actius del nostre pais o bé simplement ciutadans expectants. Sense aquest enfrontament de base que permetria unir la societat catalana no hi haurà cap progrés. Un enfrontament, tot sigui dit, que no ha d’ésser ni violent ni agressiu. Simplement, lògic i determinat.

La lògica electoral i la repressió espanyola juguen juntes a l’hora de diluir, calculadament, el pas definitiu del referèndum d’autodeterminació: la independència.  Tot sembla complicat i res viable, quan de fet, la independència són fets consumats, com ho va ésser el referèndum d’autodeterminació. És com actua qualsevol estat: primer agafar la posició i després vestir-la d’alguna manera, més o menys encertada. Espanya fa això amb Catalunya, des de fa segles, tot modelant el relat històric o laminant les lluites compartides (barrejant temes territorials amb temes socials i culturals).

Doncs bé, en aquesta dinàmica on el trencament democràtic no hi és, el processisme usa les eines de les confusió i la contradicció. I d’això, amb tota seguretat, no en sortirà res de bo.

Mirant des de lluny, aquests properes eleccions espanyoles, cal que la independència (del tot suposada, vista així des de fora) torni a guanyar, raó per la qual només queda votar a CUP, ERC o JXCAT, per aquest ordre. Però votar. Sí VOTEM! I amb aquest vot el seu desgavell de contradiccions, amb una mica de sort, els farà caure i així sigui possible l’aparició de nous polítics que vulguin plantar cara.

Un desgavell del que tampoc s’escapen formacions satèl·lits d’aquestes com Solidaritat Catalana, Reagrupament o bé Demòcrates, les quals s’han convertit, tot donant suport al Consell per la República, en apèndixs acrítics del processime imperant que lidera Puigdemont, per necessitat personal i conveniència de partit (JXCAT pacte amb el 155 a institucions estratègiques com la Diputació de Barcelona).

En poden quedar al marge, ja es veurà, el Front Nacional de Catalunya i Primàries Catalunya, com àmbits polítics, ara minoritaris però de gran solvència, que quedarien fora del control processista, si resisteixen les ofertes permanents de feina fàcil i paguetes diverses (les eines mesquines que usa el processisme per fer-se fort).

La nova dinàmica nacional després de les detencions del 23 de setembre, en canvi, indica una bona evolució. Són els nous presos polítics els que poden donar profunditat al que els anteriors volen ignorar. Les injustícies són el llenguatge del poble, i des de sempre, els que ho volen menystenir són els responsables dels grans problemes que s’acaben generant.

El processisme nega el conflicte quan no es capaç de plantejar una posició de força o de fermesa on aplegar-se. I quan passa això la gent de seny (que és la gran majoria) cerca igualment aquestes posicions sovint per vies més recargolades i que acaben complicant-ho tot més. Vet aquí la responsabilitat dels polítics que votarem per força!

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.