La clau trencada de Tortosa (30/05/2016)

La clau trencada de Tortosa (30/05/2016)

Un monument o qualsevol altre cos al mig del riu no és un element municipal. És quelcom que pertany al domini públic hidràulic. La consulta sobre quin impuls tenia que donar el consistori tortosí a l’existència d’un monument franquista, vist així, no tenia gran importància. Serà l’administració responsable d’aquest àmbit públic, la CHE o Conferederació Hidrogràfica de l’Ebre, en darrer terme, la que podria decidir el que més convingui, tenint en compte també el que pugui decidir l’Agència Catalana de l’Aigua.

Tècnicament, en un riu quan menys elements artificials interposats millor, i per tant, sempre estaria justificat treure aquest obstacle. Tot i així, malgrat l’absurditat de la consulta, no sols per contradir les qüestions tècniques sinó també subvertir les lleis de reparació i memòria històrica, tot plegat no fa si no posar en evidència dues coses, prou important, pels temps que corren.

Les qüestions nacionals catalanes també porten aparellada raons ideològiques, tant o més importants. La Guerra Civil va entronitzar els guanyadors castellanitzant tots els espanyols, una vegada més, aprofitant la lluita anticomunista i les visions de l’ordre i la pau social. I per altra banda, les causes de fons de la persecució religiosa tampoc van deixar insensible a la població, en general. Per tant, la lectura del resultat d’aquesta consulta és molt interessant.

No val la pena condemnar el feixisme espanyol si l’alternativa és el comunisme i l’anarquisme o la inculcació dels principis elementals de la llibertat personal, especialment, la d’opció religiosa. Sengles coincidències han donat més valor a la consulta tortosina, punta de llança de les veritats incòmodes però persistents.

La celebració del Corpus, de contingut altament religiós catòlic (d’origen való, en contraposició al protestantisme flamenc, durant la modernitat europea, es va estendre aquesta tradició sobre l’adoració eucarística o la creença en que sobre un tros de pa sense llevat per la fe s’hi fa present la divinitat), per una banda, i les proclames anarquistes i revolucionàries del barri de Gràcia de Barcelona desterrant de forma concreta una persona (el propietari del local desallotjat), tot fent una espècie de justícia popular sumària sense cap garantia i del tot arbitrària, hi han ajudat molt.  La llibertat religiosa, pels creients, no té preu.

Ni tant sols el de la llibertat nacional. I sembla que això no es vulgui entendre, ni admetre, ni considerar. Durant l’estiu del 36, i també els anys posteriors, molts eclesiàstics i catòlics fervents, van ésser perseguits, torturats i executats, pel simple fet de les seves conviccions més íntimes: creure en Déu i ésser seguidor de Crist, en l’Església. Tot plegat va aixecar els odis més viscerals entre grups comunistes, de tota tendència, també els anarquistes, i fins i tot, entre certs ambients republicans, del tot equidistants amb la violència per motius religiosos.

A les terres de l’Ebre, entre la seva població, aquesta presència hostil, en forma de soldats i revolucionaris desplaçats per atendre les línies de front, es va patir molt. Els feixistes espanyols, en canvi, mal els hi pesi als propis catalanistes de llavors i d’ara, no sols van respectar aquelles ànsies basades en la tradició catòlica i els seus estaments clericals, sinó que els van exalçar i protegir (àdhuc descaradament, i amb la passivitat i complicitat d’una dòcil església catòlica).

Per això, cal respectar molt l’opció final de la consulta tortosina, i el seu gran valor en la construcció de la república catalana. I també, igualment rellevant, és el judici i condemna popular a una persona, amb noms i cognoms, que de forma ignominiosa ha tolerat el barri de Gràcia de forma simultània a la consulta tortosina.

És el tipus de contradicció que s’admet sense justificació: els que demanen drets i més llibertats, així com justícia i més equitat, són els que decideixen pel seu compte, sense respecte i arrossegant, en un discurs ple de distraccions i victimismes, al marge de la pròpia societat.

 Ocupem el que volen, s’apropien de l’espai de tots, alteren el ritme ciutadà del descans i el treball, i a sobre, fustiguen i neguitegen els agents policials, peces mecàniques d’un engranatge social del que no en són responsables. Ni pensen en les persones que hi ha darrera l’uniforme de Mossos, joves que volen portar un sou a casa o persones amb una gran sentit del servei a la comunitat, ni es senten responsables de les destrosses que provoquen (vidres trencats, mobiliari urbà,...)

Tot plegat un gran despropòsit emparat per un discurs mediàtic poc clar, i d’una tebior que fa pensar en les males pràctiques que van conduir als disbarats del 36 (agitació social, manca de concertació, despreocupació cívica, radicalització ideològica,...). Els lectors habituals d’aquesta secció saben com d’important és entendre la història, i de com d’ella en podem treure gran lliçons pel futur.

Un futur d’èxit que podem tocar, si tots plegats, entenem més i millor les raons dels altres. Si no fos per que són els més joves els que eren en ambdues comtesses, la votació tortosina i els aldarulls graciencs, tot plegat no fa si no posar-nos nerviosos.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/  (¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font. S’agreix fer-ho saber, si és el cas.