La clau de l’1 d’octubre, determinació (18/7/2017)

La clau de l’1 d’octubre, determinació (18/7/2017)

Un referèndum d’autodeterminació, enmig d’un sistema legal i social com el nostre, és un peix que menja la cua, de manera que per trencar aquest bucle tancat de legitimació i legalitat cal decisió i determinació. Un cop fet, tanmateix, no val tot, i per evitar mals majors i una acceptació del procés, és necessària molta paciència i “estomac”. Per fer això, hi ha els polítics i les seves dots de funambulisme.

El plantejament inicial és l’indicat, molt encertadament,  a garanties.cat : una llei del referèndum d’autodeterminació, equilibrada i proporcionada, que permetrà a la majoria parlamentària dipositària del mandat democràtic, activar aquest ressort de legalitat inqüestionable. Les impugnacions i suspensions d’aquesta llei per per part del Tribunal Constitucional no podran ésser ateses, i per tant, lluny de considerar-se desobediència serà coherència amb el mandat democràtic mencionat, sempre que sigui una simple adhesió a les proporcions i limitacions per permetre, amb efectivitat i garanties, l’exercici del dret d’autodeterminació. Si davant d’això, “l’estat de dret” i els poders fàctics de l’Estat espanyol, a través de les investigacions de la Fiscalia i l’acció instructora del Jutjats, intenten aturar els preparatius d’una consulta referendària amb garanties democràtiques, igualment hi haurà alternatives per posar les urnes a l’abast de la població el proper dia 1 d’octubre.

En qualsevol cas, el resultat serà determinant, agradi o no, i  sabent que qui desvirtuarà el resultat és qui també volia desvirtuar les garanties democràtiques de participació, en base a un procés contradictori (campanya del SI i del NO), un cens conegut i transparent per fer el recompte, i una jornada de votació lliure i sense condicionants basats en les amenaces ni l’atemoriment de la població.

El referèndum del 1978 de la Constitució amb un resultat del 92% de vots favorables, ara amb perspectiva, sembla molt dubtós, i fa pensar en una pressió sobre la població molt sospitosa, la qual segurament va votar SI o SI. Cal recordar en aquest sentit, que poc temps després en el referèndum de l’OTAN, els SI van assolir, de manera més creïble, just el 56%. En el referèndum de l’Estatut del 2006 (el que va ésser liquidat pel TC el 2010, i causa del malestar general de la població catalana) els SI van situar-se a prop del 76%, en el que havia d’ésser una concessió de futur per a la nació catalana (d’acord amb el seu preàmbul). Per tant, cal tenir-ho clar, com més d’un ha dit, i la pròpia llei en esborrany exposa, la suma dels SI i dels NO és d’on sortirà el percentatge del resultat del referèndum d’autodeterminació, tal vegada com és fa en tots els referèndums del món.

Certament, que la gran mancança d’aquesta votació serà el cens. Hi podran votar molts que no són catalans, fet que segurament no aprofitaran prou bé els del NO. El cens és per motius de residència o arrelament, i no pas de nacionalitat, per això els catalans situats arreu d’Espanya, des de fa anys, no podran votar. En canvi, gent que ni li va ni li ve el tema català i el nostre futur nacional si tindrà aquesta opció , tot i que segurament no l’aprofitarà. Una alternativa era votar després d’inscriure’s, tal com es fa en d’altres països. Això seria una novetat que encara embolicaria més tot el procés per fer possible el referèndum d’autodeterminació, raó per la qual segurament s’ha descartat.

Pel dia 1 d’octubre de 2017 no faltaran persones voluntàries per fer possible la votació, això és clar. Abans, no obstant això, caldrà salvar com els impulsors del referèndum, el Parlament de Catalunya, al votar i publicar la Llei del Referèndum d’Autodeterminació 2017 i després el Govern de la Generalitat, al destinar medis i efectius per a la seva correcta organització, i oferir les més i millors garanties democràtiques, fan cas omís dels embats de les institucions espanyoles. I certament sobre això hi ha molt poc a dir, ja que els drets s’exerceixen per determinació, individual o col·lectiva, i al marge del que “puguin dir”  o “puguin fer”.

Davant d’això, ningú estarà prou protegit, ja que en el sender de la llibertat només valen les pròpies forces i les dels companys del camí. Segurament, segons com, l’Estat espanyol, encara ens farà madurar més a fons i més ràpidament el que significa ésser una nació lliure. L’autodeterminació avança la nostra posició com a col·lectivitat en un escenari futur d’estar “sols” enmig del món, donant la cara i defensant el que creiem. A partir de l’1 d’octubre, hi haurà milers de més “1 d’octubres” necessaris i segurament més complicats o certament arriscats. Però ho sabem i ho volem: volem viure en pau i en llibertat, i no maldarem en esforços ni en sacrificis, perquè és la nostra opció i la volem exercir.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.