La casa comuna (23/6/2015)

La casa comuna  (23/6/2015)

Les sequeres, les tempestes o les malalties ens preocupen a tots i no les voldríem patir. Curiosament, malgrat afectar-nos a tots, resulta poc convicent el que s’està fent per afrontar les arrels dels seus orígens: la sobreexplotació dels recursos hídrics, les alteracions climàtiques per gasos hivernacle o la pèrdua de diversitat, respectivament, d’entre d’altres. El motiu bàsic està en que qualsevol acció per evitar-ho ha d’ésser concertada, apel·lant a la llibertat de cada un.

Ara per ara, no hi ha mecanismes coercitius, per impedir devastacions en la casa comuna: el nostre planeta. Les contaminacions de llacs i rius, les pèrdues de selves tropicals, l’extinció galopant d’espècies animals,... només està en part castigat, com convenció social, a nivell de país o acords de països (per exemple, la Unió Europea, https://www.eea.europa.eu/es), però amb efectes nuls en molts casos, com per exemple, el que passaria en el supòsit d’accident nuclear, en un país amb tantes centrals, com la República francesa. Només quan sorgeixen els perills per a la salut pública (monstre que actua indiscriminadament, i que per tant provoca la preocupació de les elits dirigents, com va succeir amb la trencadissa de l’evola) o per a l’economia (per l’increment de les matèries primeres alimentàries o bé a resultes de grans catàstrofes naturals,....), hom comença a prendre consciència de la seva situació dins la casa comuna de continents i oceans on vivim.

El punt de partida és l’eclosió de la modernitat (1789), com conquesta per a la millora de benestar i progrés per a la humanitat. Des d’aquí, el nivell d’exigència de la població per unes millors prestacions i comoditats no para de créixer, no sols com una demanada social, del tot lògica, doncs ningú vol ésser el perjudicat, sinó també com una manera d’alimentar les economies de lliure intercanvi, per a les quals el creixement, produir més constantment, és imprescindible. Els fenòmens de masses, com viatjar per fer turisme o menjar en grans quantitats tota mena de viandes, escanyen les capacitats del planeta, tant de producció com de desgast continuat, per l’activitat contaminant que aquestes satisfaccions provoquen. Hom es desplaça en cotxe sense tenir en compte que contaminarà però per a ell, el seu recorregut té sentit, encara que sigui per raons totalment fútils. D’aquesta manera, el raonament s’extrapola a milers i milers de persones diferents circulen  generant problemes en la contaminació de l’aire. Quan hom no s’acaba el que té al plat, i decideix llençar-ho, té els seus motius per fer-ho, però milions de persones també els tenen, i tones i tones d’aliments es converteixen en residus, infligint una continua demanda d’aliments industrials que assolen les selves (com el famós oli de palma, base dels olis vegetals que tenen tants queviures, i que creix en el fèrtils terrenys usurpats a les selves tropicals).

Davant de tot això, hom ha posat una confiança cega en les millores científiques i tècniques per resoldre qualsevol tipus d’inconvenient que vagi apareixent, potser actuant d’una manera totalment inconscient. No sabem dir prou, ni parar, el creixement continu és la màxima a complimentar. Per això, la reflexió del Papa Francesc, continguda en el text Laudato si no ha estat ben rebuda, i ha generat tota mena de rebuig, doncs són pocs, amb autoritat moral, els que critiquen el paradigma tecnocràtic. La justícia entre generacions s’ha de poder garantir, tot buscant els responsables d’aquesta amenaça tan greu. En cas contrari, sense ésser catastrofista, sembla que el futur, no massa llunyà, està en perill, àdhuc per  a la pròpia especia humana.

© Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com,  https://vplansperiodista.webnode.cat/ , facebook