L’estratègia catalana per a l’emancipació nacional (2/3/2018)

L’estratègia catalana per a l’emancipació nacional (2/3/2018)

Les estratègies de fons de l’autodeterminació són prou clares, i encertades: no incidir en l’aspecte financer, millorar el pilar social i mantenir les polítiques de cohesió. Les tres reforcen, cada dia més, el paper dels líders catalans, i en especial, els que defensen el mandat democràtic i el valor de l’autodeterminació catalana. En concret, hi ha la figura del president Carles Puigdemont, amb un posicionament que no s’aparta, ni un mil·límetre, d’aquesta línia estratègica guanyadora, de tipus win-win.

La darrera novetat, per fer les coses encara més difícil, en la normalitat democràtica per implantar la democràcia, hi ha el compromís de les formacions catalanes, sense excepció, per reforçar la governança a fi de poder atenuar o aportar, molt modestament, contribucions per superar els problemes de la població, malgrat el context de vigilància i desconfiança que ha instal·lat l’estat espanyol sobre l’administració autonòmica catalana, i en especial, també, sobre les seves estratègies sobiranistes.

Els debats democràtics, com el que vivim, de tipus constituent, requereixen temps i una certa estructura, ja que intervenen moltes parts diferents, incloses les de tipus contrari a aquesta mateixa pretensió constituent. Els requisits de participació democràtica i millora de l’estat de dret són elements constitutius de la república català, i com a tals no són negligibles en cap estadi del seu procés de normalització, com potser seria desitjable, des d’un punt de vista de l’eficàcia.

La realitat catalana cada dia és més polièdrica, no sols per la diversitat d’agents socials que afloren, de forma més o menys intencionada. També ho és per les fortes pressions derivades de la globalització, ja que aquesta deixa molt grups socials al marge d’una distribució equitativa dels suposats beneficis que hauria de proporcionar. En concret, hi ha el grup del joves, els migrants, els ancians, i també, en menys mesura, les dones.

Les desigualtats dins de Catalunya, així, s’han posat més en evidència, en el contrast entre el territori i les diferents capitals, entre les diferents capitals i Barcelona, i entre determinats districtes de Barcelona i d’altres barriades d’arreu.  I en tot, l’eclosió de la visió emergent de la república catalana, ha suposat una responsabilitat compartida a tots els nivells, sense cap precedent, segons la qual hom participa d’una realitat política per fer un futur diferent i nou.

Tots els catalans, avui saben que és la seva responsabilitat, ja només per medi del que disposi i sigui precís en la construcció de la república independent de Catalunya en tots els nivells de govern i compromís, sigui municipal, comarcal o nacional, per a que les opcions col·lectives de futur siguin resistents, sostenibles i resilients, davant els estralls provinents dels nacionalisme espanyol o de les fuetades de la globalització.

Per tant,  a fi de garantir un territori i un escenari de vida en base a la igualtat, l’equitat i la integració, línies estratègiques i de partida compartits, i en revisió, dels procés constituent de la república catalana, com mandat democràtic indefugible derivat del referèndum d’autodeterminació vinculant, del passat 1 d’octubre de 2017.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.