L’esperó cubà que incentiva la causa dels catalans (27/11/2018)

L’esperó cubà que incentiva la causa dels catalans (27/11/2018)

/La sort dels cubans va canviar quan es van escindir d’Espanya. Ho van aconseguir, i des d’aleshores /ningú se n’ha penedit, i ben al contrari ho han celebrat com la seva gran victòria nacional. Ara fins i tot els espanyols es postren als peus de José Martí, una de les persones claus amb prou visió de ruptura per fer possible aquesta nova situació internacional.

Els catalans sempre ho han vist, erròniament, amb una certa condescendia, en el sentit de que no els hi cal tenir un estat propi si ja fan i desfan, pel que els hi convé realment, el que necessiten dins l’estat espanyol. Ara, amb el temps, aquesta mandra administrativa en la seguretat i la defensa, els hi passa factura, i veuen com no tenen ni poden fer el que volien. Ni tant sols en els temes estrictament catalans, com els de la llengua o l’educació.

L’acord explícit de que en les “pecularietats” catalanes els espanyols no s’hi posaven a canvi de la cessió en la direcció de la defensa i la seguretat, com autèntic atributs de l’estat, i d’acords amplis en temes econòmics, afins a les grans patronals, ja no existeix, s’ha trencat i ja no funciona. Els espanyols l’han esmicolat, sobretot després de la sentència del seu tribunal constitucional del 2010, on deixava en res l’estatut autonòmic de curt recorregut del 2006, per una banda, i de l’altra, alimentant la catalanofòbia i els partits aliens per medis financers o mètodes d’intervenció (clavegueres).

Els espanyols en les eleccions autonòmiques (en certa mesura, “nacionals”) no votaven i s’abstenien. Els catalans, en els temes d’estat, com ara és la qüestió de Gibraltar, callaven i feien seguiment de la línia proposada, sense cap criteri propi. Ara això, ja no és possible, s’han perdut els vincles de respecte i confiança que una acord d’aquesta tipus necessita per funcionar.

Els catalans ja només poden aspirar a la independència, i per fer-ho han d’usar, com fan ells, tots els instruments disponibles, també en política internacional, com és el cas de la defensa de la posició anglesa amb el tema de Gibraltar. Gibraltar és anglès, i en tot cas, en darrer terme, serà el que els seus habitants decideixin. Els polítics del PDECAT i ERC que són a Madrid, i alguns dels que queden a Barcelona, encara no ho  han entès prou, i no ho fan servir amb tota l’energia política. En certa mesura, han quedat desfasats del que diuen i pensen els catalans, i quasi amb tota seguretat només segueixen interessos espuris, de tipus personal o similars.

Cuba preocupa als espanyols per tot el que té de semblant amb Catalunya, i per postres les alineacions internacionals els pot deixar postergats, com de fet està passant, en la mesura que la política pràctica de Trump ja troba en els cubans noves oportunitats de futur, al marge de tema ideològics que cada dia interessen menys a la gent.

©¹ Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.