Anàlisi de l'actualitat i divulgació
L’escàndol de la televisió de l’Església: un frau als creients (22/10/2016).
L’escàndol de la televisió de l’Església: un frau als creients (22/10/2016).
Si ésser creient catòlic ja és una proesa en el món d’avui, ser-ne practicant, és dir, participar de la vida de l’Església (aportant temps, diners, feina,…) esdevindrà, almenys, a Catalunya, quasi impossible.
Explica un fidel entusiasta dels valors evangèlics que cada dia s’identifica menys amb els portantveus oficials del clero, o els prefereix ignorar per no caure en el desànim. Al País Valencia aquesta pressió encara és més forta. Allà, la barreja de signes polítics d’assimilació espanyola amb l’acció apostòlica o propagandística de l’Església catòlica és molt forta, i quasi omnipresent.
A Catalunya, en canvi, sortosament, això s’ha anat frenant, gràcies a que l’acció social i dinamitzadora de la cultura que pràcticament fa en solitari l’Església arreu d’Espanya, ha estat assumida per la societat civil, de forma independent i més lliure.
Durant el 12 d’octubre d’enguany, Mare de Déu del Pilar, els aragonesos s’organitzen per assistir en colles o penyes a ballar jotes als seus peus a Saragossa. Quan això no ho poden fer, no fan res, ja que és el motiu religiós (sovint ni tant sols creient) el que motiva aquest desplaçament. Tot donant a entendre que fora d’això no hi ha cap alternativa. És dir que no hi ha altres fins que justifiquin mobilitzar els anhels de pobles i viles per a un determinat objectiu col·lectiu.
Històricament, la força organitzadora de l’Església ha estat tant forta que ha quedat com a idea, almenys a Espanya, que fora d’ella no hi ha alternativa. A Catalunya, i quasi també arreu dels Països Catalans, malgrat les dificultats del País Valencià que s’han exposat, no és així, per sort.
Un devot feligrès en conversa amb el seu bisbe, va haver de respondre a la següent pregunta: “Els cristians viuen persecució en la nostra societat d’avui en dia?” I aquest feligrès va contestar, rotundament que no, malgrat el victimisme que s’ha instal·lat en el que s’hauria de conèixer com l’entitat de l’esperança i de l’alegria.
Efectivament, en un ambient de llibertats, i tal com es lidera aquesta qüestió des de l’Església espanyola, o per l’absència de l’Església catalana, més aviat és al revés.
Els postulats evangèlics són entesos com imposicions sense sentit, llançats a la població des de plataformes uniformitzadores i insolents com el canal de televisió 13TV, finançat amb milers de bones almoines de persones devotes, religioses o de bona fe, contradient pràcticament en tot els valors cristians de l’amor, la pau i la fraternitat.
Pau i bé, com deia Sant Francesc d’Assís, haurien d’ésser les divises en l’acció pública de l’Església. I és ben bé el contrari el que es predica: divisió, enfrontament, manipulació,...
D’aquesta manera, cada dia hi haurà més gent que es quedarà a les portes de les esglésies, i seguiran en tot allò social que els hi agradi sense voler aprofundir en el sentit de la proposta de Jesuscrist.
Ara ja passa fins i tot a Espanya, durant els casaments, batejos i altres celebracions de contingut altament religiós: hom hi assisteix per compromís social, sense cap interès ni adhesió al que hi succeeix durant les cerimònies sacramentals.
Aquest declivi l’alimenta i el justifica la pròpia Església catòlica des de plataformes audiovisuals com 13TV, i en menor mesura, la COPE. Tot plegat, potser serà el preu d’una intolerància a la diversitat i a una covardia d’arrels culturals, pròpia dels temps en que el règim polític i la pròpia institució religiosa es confonien i s’alimentaven mútuament.
En aquest senti, és un signe del temps, la proposta del Sant Pare, per fer més clara la posició dels creients, a través de les seves exhortacions: el compromís cristià s’expressa amb llibertat, en cas contrari, de ben segur, que no ho és. I la llibertat, pels creients, es conquereix en el cor (la part psicològica més íntima de l’ésser humà), gràcies a un diàleg exclusiu, entre la seva capacitat de fer-ho i el misteri d’aquesta realitat (també reconeguda com Déu).
Segurament fora d’això no hi ha res més. Tota la resta, religiositat molt diversa, siguin expressions culturals, més o menys afortunades, amb escassetat de mires polítiques, o si més no, molt poc explícites, per desconfiança de qualsevol ciutadà amb dos dits de front.
I mentrestant, l’estafa continua, i 13TV, malversa milers de bones intencions dipositades en les mil i una bacines (col·lectes en metàl·lic que es fan durant les misses dominicals) d’arreu de les parròquies dels Països Catalans. Potser caldria aturar-ho, no?
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/ (1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.