Anàlisi de l'actualitat i divulgació
L’encert d’una república gradual (com diu en Canadell) (4/4/2018)
L’encert d’una república gradual (com diu en Canadell) (4/4/2018)
A nivell concret hi ha moltes accions que podem realitzar per afirmar i consolidar les tímides passes de la república catalana. Si bé la més important és parlar-ne i donar-li suport, a fi de que més gent, partits polítics i entitats de tot tipus, la secundin, a fi de que en els episodis electorals obtingui més suports, també és cert que hi ha marge de sobra per començar a plantejar aquest espai.
En Joan Canadell, a https://in.directe.cat/joan-canadell/blog/18524/la-republica-gradual, ho explica molt bé i ben clar: abandonar les empreses i els serveis d’empreses oligàrquiques espanyoles en la mesura del possible substituint-les per empreses nacionals, reduir al màxim el consum de premsa i televisió espanyola (encara que sigui per higiene mental, atès el cabal de mentides que s’hi aboquen), ignorar les celebracions i festes espanyoles d’exaltació de la monarquia o del seu règim repressiu, i d’altres accions per potenciar els valors, la cultura i el coneixement del nostre propi país (afiliar-se a Òmnium, fer excursionisme,....).
En un segon bloc, el mateix autor explica dues opcions més agosarades: pagaments d’impostos a través de la Generalitat (caldrà veure si això és viable amb el 155 vigent) i trasllat d’empreses a l’estranger de la Unió Europea (sense incloure Espanya, òbviament).
Aquestes tres categories d’accions són de tipus personal, i totalment lliures d’ésser implementades, però tenen una gran importància ja que van consolidant de forma segura un espai propi social, cultural i econòmic pel creixement i maduresa de la república catalana.
En l’àmbit de les accions més actives, dins l’espai públic, hi ha també moltes opcions de defensa civil no violenta que es poden implementar, del tot vàlides per un país que exercit el seu dret d’autodeterminació.
En primer lloc, tractar d’augmentar el to de la persuasió sobre la necessitat i la viabilitat de la república catalana, com estat independent, per medi de marxes reivindicatives, dejunis, proclames conjuntes, renúncies d’honors o premis espanyols, murals a les carreteres i els carrers, tot plegat a fi d’explicar, en positiu, els valors republicans de fraternitat, igualtat i llibertat que ens mobilitzen.
I en segon lloc, evitar sempre que sigui possible la cooperació amb les forces espanyoles. Efectivament, la no-cooperació és una acció no violenta que consisteix en no deixar-se manar, encara que hom hi perdi alguna cosa o bé en surti una mica perjudicat. Sobre això hi ha molts exemples, però podrien ésser del tipus: suspensió d’activitats socials i esportives (el Barça no es presenti a la Copa del Rei per exemple), vagues simbòliques d’una hora en dies periòdics (per exemple aturades d’una hora tots els dimecres a les 12:00), retirades de dipòsits bancaris a determinades entitats financeres, no presentar-se a les eleccions espanyoles per no donar corda ni al Congrés ni al Senat espanyol, desobeir determinades exigències legals de baix nivell (pagament d’autopistes, per exemple) però amb gran ressò social,...
En darrer terme, hi ha la intervenció no violenta, en forma de vagues permanents, desobediència col·lectiva, obstruccions passives,... que sempre són més dures d’implementar, i que tenen el problema del desgast i els costos personals però a les quals no es pot renunciar i convé tenir-les pensades i ben organitzades. Per a aquesta etapa els lideratges, en un entorn de persecució i criminalització com el que predica l’estat espanyol, són molt sensibles i la cultura transversal de reposició i responsabilitat col·lectiva és imprescindible. Per això, la lluita no violenta té tanta capacitat d’influir en les fonts de poder, ja que és la pròpia societat la que admet i assumeix la seva raó d’ésser i de lluita, i atorga l’autoritat als governants.
Si a tot això si afegeix l’acció exterior del govern de la república catalana a l’exili, tot i que no serà fàcil, el treball col·lectiu i decidit pot donar bons resultats. Les aspiracions catalanes es poden acomplir, i només és qüestió de no caure en el miratge dels resultats fàcils ni de les dreceres.
©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/
(1)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.