L’aposta catalana per afrontar la globalització (20/4/2018)

L’aposta catalana per afrontar la globalització (20/4/2018)

La realitat social catalana no sols canvia per la força assimiladora espanyola sinó també per la pressió d’altres agents socials i econòmics provinents d’arreu del món. Davant d’això, els catalans han descobert que cal reaccionar proactivament, tot mirant d’invertir la situació per medi d’una resiliència o capacitat de negar-se a ésser engolit dins d’un globalitzat on només determinades potències volen acabar imposant el compàs de vida.

Qualsevol política pública resilients amb els mandats de la globalització, mediatitzada o no per un estat que s’ajeu fàcilment al mandat de les grans forces dominadores del món, requereix d’un fons públics suficient. Així cada regió o àmbit local, dins d’una determinada nació natural, pot reaccionar per assortir medis que contribueixin a les despeses estructurals i d’interès general que permetin la supervivència col·lectiva: teixit productiu competitiu, sostenibilitat ambiental amb creixement i cohesió social intel·ligent, per a que tot plegat redundi en un factor de creixement econòmic multiplicador.

En cas de no actuar aquesta en línia, tal com defensen les forces sobiranistes lleials a la repúlica catalana, el panorama, sense ésser apocalíptic, serà de desigualtats creixents, escenaris crònics d’exclusió social i altes tases d’atur amb fugida del capital humà. L’horitzó raonable, per a tots, catalans o no, residents a Catalunya, d’una protecció social de nivell i d’unes polítiques públiques d’ascensor social quedaran al calaix del temes pendents, per sempre més.

Aquestes polítiques, a diferència del que podria sospitar-se inicialment, no han d’ésser necessàriament focus de corrupció o de picaresques, si s’acompanyen de mecanismes socials de vigilància, sempre més efectius que les dotacions administratives de control. I una societat madura com la catalana és capaç, en un esforç col·lectiu, d’establir-les de forma transversal i coordinada.

La millora social de totes i cada una de les persones que viuen i treballen a Catalunya és una preocupació de primer ordre per a tots els governants d’aquest país, sempre que no atenguin interessos particular, comoditats personal o bé temptacions de corrupció. Per aconseguir-ho, la regeneració política de la societat ha de tenir un aspecte cultural de primer fila, segons el qual la millora de tots també beneficia, de ben segur, al conjunt de la societat.

Aquest esforç col·lectiu requereix aportacions de la societat, en formes diverses, com l’esforç fiscal o la disciplina ètica, entre molts altres, i això només es pot demanar, àdhuc exigir, per a nacions naturals, on el cos principal de la societat participa d’un mateix desig col·lectiu i de futur, en el que també s’anomenen nacions.

Espanya, com col·lectiu militaritzat de nacions peninsulars és incapaç d’assumir aquests reptes provinents de la globalització, ja que sense llibertat no es poden assumir deures ni, molt menys, sacrificis, encara que siguin lleus. Les demanades dels governants espanyols, ja per a tots les pobles  nacionals que hi queden englobats, són motiu de preocupació i de sospita, ja que no traslladen ni lleialtat ni compromís amb drets fonamentals ni llibertats públiques. En aquest sentit, per tant, Espanya és un projecte fracassat i sense recorregut per afrontar els grans reptes de futur que un món globalitzat requereix.

El cost de les polítiques de benestar no perjudiquen la competitivitat si els seus recursos es destinen de manera eficient i correcta als fins d’interès general que permeten fer una vida pública més segura i tranquil·la. Quan no és així, com sovint passa recentment, per medi d’estratègies de confusió i manipulació, a través dels propis partits polítics amb capacitat d’influència espanyols, el resultat és nefast i senzillament contraproduent.

©1 Vicenç Plans, periodistavplans@gmail.com, facebook, @vplans3, https://vplansperiodista.webnode.cat/

(¹)Permesa la reproducció total o parcial d’aquest escrit citant la font.